"Cicatrius de 1714", d'Andreu Martín

Aquests darrers dies de vacances em vaig assabentar que ha sortit al mercat una nova novel·la sobre els fets de 1714. Es tracta de “Cicatrius de 1714”, del prolífic escriptor Andreu Martín, editat per Bromera. És una novel·la d’aventures que forma part d’una col·lecció (és el número 19 de la col·lecció Esguard) de l’editorial Bromera que consta d’una colla de llibres més de temàtica semblant, les aventures situades en algun moment del passat del nostre país. La novel·la d’aventures, un gènere que, en molts casos, ha estat és assimilat a l’etiqueta de “novel·la juvenil”, sobretot perquè el protagonisme recau en un personatge molt jove, gairebé un nen. 

Per mi “Cicatrius de 1714” és una novel·la d’aventures que té un protagonista adolescent però que pot ser llegida per públic de totes les edats. Ben documentada (ha comptat amb l’assessorament històric d’Agustí Alcoberro i té un apèndix històric a càrrec de Jordi Mata) i de lectura àgil, i relativament curta, és del tot adient per llegir al tren o a l’autocar, en estones en què no pots fer una altra cosa. Molt entretinguda, ben redactada i, com ja he dit, rigorosa des d’un punt de vista històric.

El seu protagonista és en Bernat, un nen barceloní de 13 anys, de classe benestant, que vol contribuir a la defensa de la ciutat i del país enfront de les tropes borbòniques hispanofranceses. En Bernat es sent cada cop menys proper al seu pare, l’Emili Sistachs, que, segons el parer dels seus amics és un covard perquè no lluita amb les armes a la mà contra els assetjants. D’altra banda, la seva mare, l’Amèlia, que, quan era jove, va perdre tota la seva família durant el setge francès de Barcelona de 1697, encara no havia superat aquella pèrdua tan traumàtica.

En aquest context, la família Sistachs, en ple setge es trasllada a la casa pairal de la família del pare a Badalona, amb l’objectiu d’allunyar la família dels rigors de la guerra. Aquí, el jove Bernat, al costat de la criada de la família, la valenciana Vicenta (una supervivent de la matança i deportació de Xàtiva), es veurà involucrat en una trama d’espionatge entre els serveis secrets catalans i els dels seus enemics borbònics.

Per fi sembla que, gràcies als actes de celebració del Tricentenari de 1714, estan començant a publicar-se força llibres d’aquesta temàtica. I no només estudis històrics. La novel·la catalana estava gairebé orfe d’obres referides a la Guerra de Successió i la Campanya Catalana de 1713-1714. Fets d’aquesta magnitud, en un altre context nacional (en un de normalitzat i sense l’autoodi que durant tants anys han patit tants catalans), en una altra literatura, en la d’una nació amb estat, hauria generat una munió de llibres de ficció que podríem trobar fàcilment a totes les llibreries. Aquest no és el cas català (encara). Fa uns 15 anys va aparèixer la trilogia “1714” d’Alfred Bosch i darrerament “Lliures o morts” de Jaume Clotet i David de Montserrat i “Victus” (tot i que aquest fou escrit originalment en castellà i forma part de la literatura castellana) d’Albert Sánchez Piñol, i també existeixen algunes altres obres menors, així com dues novel·les del XIX català, impregnades del romanticisme històric d’inspiració walterscottiana que també va arribar al nostre país els anys de la Renaixença literària: “El coronel d’Anjou”, de Francesc Pelagi i Briz i “Vigatans i botiflers”, de Maria de Bell-lloch.

“Cicatrius de 1714” d’Andreu Martín és una bona novel·la que recomano i que contribueix a emplenar un xic més el buit d’obres de ficció sobre el nostre 1714 que encara pateix la literatura catalana. Llegiu-la, no us decebrà!