Normalitzem el heavy metal català!

Fa poques setmanes es va publicar el darrer disc (anomenat “Sancta Sanctorum”) dels empordanesos Los Guardians del Pont, el grup de Joan Cardoner (guitarra solista), així com de dos ex-components de Sangtraït, Quim Mandado (veu i baix) i Martín Rodríguez (bateria). D'aquest disc en parlaré més endavant, quan me l'hagi comprat i l'hagi escoltat. Los Guardians del Pont és el nom que pren la banda de heavy metal Los Guardianes del Puente, que fins fa poc escrivien les lletres de les seves cançons en castellà. Ara el grup canta en català i s’ha canviat el nom, es diu Los Guardians del Pont. Si conserven l’article “los” en el nom de la banda suposo que es deu al fet que d’aquesta manera poden conservar les inicials (i el logo) LGP de quan tenien el nom en castellà. Les lletres de les cançons del disc són variades, però n’hi ha d’històriques, sobre els càtars i sobre la desfeta catalana de 1714.

Arran de la publicació d’aquest disc el diari El Punt Avui, el 23 d’octubre passat, va publicar un article sobre la notícia, del qual en vull destacar algunes declaracions d’en Quim Mandado. En l’entrevista, el músic jonquerenc diu el següent de l’escena musical catalana: 

“Si no fas folk-no-sé-què, no existeixes, però, tot i que no se’n parla i no ens posen a la ràdio, som molts els que cada cap de setmana, fem concerts d’una música diferent.”

I és ben cert: el que mana ara mateix a la música en català és el que se n’ha dit pop-folk o folk-pop, pop tranquil o com es digui. És a dir, grups clònics de paios vestits amb aires retro, camises de quadres, bigotis falsos, lletres intranscendents i moltes vegades pretesament intel·lectuals i unes melodies que farien adormir un nen hiperactiu. I no dic que fins a cert punt no sigui positiu l’auge d’aquest tipus de música. Sempre és bo que hi hagi grups de música en català de tots els estils. Però, a l’escena musical en català d’ara mateix sembla que si no et trobes en la òrbita d’aquest estil no existeixis. En aquest sentit, en Quim Mandado, a l’entrevista diu: “Els que fem heavy metal som els pàries”. Cert, desgraciadament. Tan cert, també, com que l’escena del heavy metal en català no és gaire gran. Jo mateix no en conec massa, de grups de metall en català. Els desapareguts i esplèndids en el seu moment Segle XIII. Sense comptar els mítics Sangtraït. Però avui, no en conec gaires més, em sap greu d’haver de dir.

La meva tesi és que, si al nostre país no hi ha massa grups de heavy metal és perquè la crítica i els mitjans, força incultes musicalment parlant, sempre han menystingut aquest estil, fet que ha descoratjat moltes bandes que començaven i no han pogut continuar, perquè els seus membres s’han cansat de ser ignorats. 

Als anys 80 el heavy metal era considerada una música associada a la rebel·lió del jovent i també a les drogues. El fet és que el tòpic del heavy metal associat a les drogues, a la subversió social i a una música cridanera i poc “comercial” ha perdurat fins avui. Jo mateix, quan li dic a algú que la música que més m’agrada és el heavy metal em trobo amb cares d’estupefacció. “No ho hauria dit mai. I mira que sembles un noi tranquil·let!”, em poden arribar a dir, o bé, “No en fas la pinta”, perquè normalment no porto els cabells massa llargs. Un altre tòpic.

El cert és que els Països Catalans, a nivell musical, es troben encara massa allunyats de la resta d’Europa. I aquest és el mal musical que avui patim. I és per això que el heavy metal als Països Catalans no té encara ni una petita part de la presència als mitjans i del predicament entre el públic que hauria de tenir, a diferència de bona part del continent europeu. En Quim Mandado, a l’entrevista, diu: “Als països nòrdics, als músics d’aquest estil se’ls considera músics de primer nivell, però aquí és com si ens fessin por, o vergonya”. I no cal anar als països nòrdics, on grups de power metal com Helloween, Stratovarius, Sonata Arctica o Blind Guardian triomfen. A Itàlia l’escena de metall “underground” és molt potent amb bandes com Rhapsody of Fire, Secret Sphere, Highlord, Elvenking, Domine o Vision Divine. D’altra banda, Finlàndia, un petit país d’uns 5 milions d’habitants, molts menys que els Països Catalans, té  desenes i desenes de bandes de metall, encapçalades pels esmentats Stratovarius i Sonata Arctica, Children of Bodom, Nightwish, Thunderstone, Celesty o Altaria, només per anomenar-ne un grapadet. I és que allí el heavy metal és altament considerat. És considerat un art i els músics de metall són considerats veritables artistes, fins i tot estrelles.

Quant n’hem d’aprendre encara dels països nòrdics! Esperem que amb la independència i sense el llast a nivell econòmic i també cultural que Espanya representa per a la nostra nació, la nostra cultura es pugui normalitzar en tots els nivells i que, a nivell cultural, els catalans ens emmirallem en els països escandinaus. D’aquesta manera, el heavy metal, com d’altres aspectes de la nostra cultura, als Països Catalans, també es podrà normalitzar.