 |
| Els joves que anaven a l'aplec anaven vestits així, aproximadament |
Fa una colla d’anys es feia a Malgrat l’aplec
de Sant Ponç petit, que es celebrava cada 11 de maig. L’escriptor malgratenc
Sebastià Pla i Salarichs el descrigué en una sèrie de tres articles que publicà
a la revista comarcal “La Costa de Llevant” el 1894, l’any en què aquesta
publicació va néixer.
Segons l’autor, antigament l’aplec s’havia
celebrat a la masia de can Viadé, “que’s troba al peu mateix del turó en qual
cim hi ha la ermita”. Després d’uns anys de no celebrar-se, una colla de
malgratencs decidiren de canviar l’emplaçament de l’aplec per traslladar-lo “á
la entrada de la població, en lo carrer de la Riera”. Sembla, doncs, que en
aquest indret s’hi va celebrar durant un temps l’aplec de Sant Ponç, en “una d’aqueixas
casas blancas” del carrer, en la qual, a la seva entrada, s’hi aixecava un
altar improvisat amb una taula, i guarnit amb llençols, vànoves, “un parell de
rams y mitja dotzena de candeleros [...] no faltant devotas que hi portavan
llurs ciris”.
Més endavant l’aplec tornà a canviar de
situació, de manera que en el moment en què foren publicats els esmentats
articles d’en Sebastià Pla ja es celebrava “al cim d’un turó ahont s’hi enlayra
la ermita [que aleshores era propietat d’en Ramon Piferrer] en la qual s’hi
venera Sant Pons juntament ab Santa Rita y Sant Ramón”, des de la qual s’hi
albira, als seus peus, Malgrat i el mar. L’aplec reunia el jovent de Malgrat i
de bona part dels pobles dels voltants. Els nois “lluheixen vermellas corbatas
y ellas una rosa á cada galta, y tots lo garbo catalá”.
A l’hora de berenar les famílies es reunien,
escampant-se per les vinyes, sota els fruiters o a les pinedes, fent “fogons
improvisats ab quatre pedras, saborejant l’arròs a la marinesca”, la
llangonissa, bevent a galet del porró i menjant les primeres cireres de la
temporada per postres. Els avellaners o venedors d’avellanes feien acte de
presència a l’aplec: venien avellanes de closca prima. També hi havia parades
de dolços, on es venien sabres, ensiamades o panellets.
Amb tot, l’autor trobava a faltar a l’aplec
modern de Sant Ponç el refilet del flabiol. “Encara’ls nostres avis se recordan
d’aquells temps en que puntejavan las sardanas y lo contrapás [...] marcant lo
compás del fluviol y del tamborí”. En altres temps, continuava l’autor, les
noies vestien “gipó de merino negre, la faldilla de llana, la corbata de seda
de color de palla, lo devantal negre ab cintas moradas, lo mocador de puntas al
cap, fent-se molt ample lo nus, perque’s vegessin be las arrecadas”. D’altra
banda, els fadrins “ab els seus vestits de gran festa á la catalana, portant lo
gech y las calsas de vellut de seda, l’armilla vistosa ab botons de plata y ab
sas barretinas de pruhada grana, portantla estesa damunt de las espatllas”.
En Sebastià Pla recordava amb nostàlgia en
“Vigorra” al cim d’una carreta, “los peus en las rodas, lo tamborí entre camas,
la bota del axut al costat, lo
fluviol en la boca, seguint lo compás que marcaba ab lo tamborí”, tocant una
sardana empordanesa, que era puntejada amb delit pel jovent. També es planyia
del fet que, a la capella, es pugui “llegir al cim de sa portalada la
inscripció en llengua forastera”.
Quan començava a fosquejar els carros i
tartanes començaven a desfilar un altre cop cap a Malgrat, o bé cap els pobles
dels voltants (Blanes, les Ferreries, Sant Genís, Pineda, Calella). Fins l’any
que ve...
Fonts consultades:
“La Costa de Llevant” (AMBL): nº9 (29 abril
1894), nº11 (13 maig 1894), nº12 (27 maig 1894), nº13 (10 juny 1894).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada