“Jaume I i el regne de Múrcia”, de Josep-David Garrido i Valls

Els catalans som un poble acostumat a les derrotes i que fins i tot hem arribat a construir una èpica resistencialista al voltant de les principals derrotes bèl·liques que ens han infligit els nostres veïns i enemics seculars, Espanya i França. Estem tant acostumats a les derrotes que de vegades no ens en sabem avenir quan algú ens explica que una vegada fórem un poble vencedor. El nostre relat històric s’ha teixit, principalment, al voltant de dues guerres, la Guerra dels Segadors o Guerra de Separació del segle XVII i la Guerra de Successió que culminà l’11 de setembre de 1714 a Barcelona i el 1715 amb la conquesta castellana de Mallorca. El discurs del catalanisme ha girat a l’entorn, històricament, dels màrtirs de 1714, uns catalans que van lluitar i morir per preservar unes lleis, una llengua, unes tradicions, una forma de viure, en definitiva, que els castellans volien destruir per imposar-nos el seu model. Malauradament, el catalanisme, i la historiografia catalana, s’ha centrat bàsicament en aquesta mística de la resistència deixant de banda episodis de la nostra història en els quals els catalans fórem els vencedors. I, segons el meu punt de vista, ens cal una historiografia que parli d’aquests fets, d’aquestes victòries, d’aquests moments de grandesa.

Ens cal imaginar que podem tornar a ser els protagonistes de victòries com a nació, i no em refereixo pas a victòries militars, evidentment. I és per això que els catalans, els catalanistes, els independentistes (paraules que cada vegada veig com a més sinònimes), coneguem la nostra història, la nostra gènesi com a nació, els moments en els quals la catalanitat, sorgida de les valls que es trobaven a redós dels cims dels Pirineus, es va escampar per tota l’àrea oriental de la península ibèrica. Foren uns segles de victòries (i d’alguna derrota, perquè no dir-ho) en els quals la nostra gent s’escampà per la Catalunya Nova, el Regne de València, el Regne de Mallorques, Sardenya i la Mediterrània... Una etapa del nostre passat de la qual n’hem d’estar orgullosos, i tant que sí!

El llibre de l’historiador alacantí Josep-David Garrido ens situa en una època de la nostra història en la qual la catalanitat s’estenia sense aturador cap al sud. Després de conquerit el Regne de València, Jaume I, el rei Conqueridor, posà el seu esguard envers el regne, aleshores encara sarraí, de Múrcia. Cal dir que les fronteres del reialme aleshores abastaven aproximadament les actuals províncies espanyoles de Múrcia, Alacant i Albacete. Tanmateix, Castella també cobejava aquest territori, que podia ser la seva sortida a la Mediterrània. De fet, Castella (el monarca de la qual era Alfons X, dit El Savi, gendre de Jaume I el Conqueridor) van conquerir el regne, però el 1264 començà una revolta dels musulmans del reialme dirigida pel membre de la família reial murciana al-Wâthiq que va requerir que el monarca catalano-aragonès accedís a sufocar-la amb els seus homes per a tornar-la a l’obediència castellana del seu gendre Alfons. El rei en Jaume conquerí tot el reialme de Múrcia ja el 1266 amb un contingent de cavallers i soldats gairebé exclusivament catalans, car la participació aragonesa en l’expedició fou gairebé nul·la com a conseqüència que les Corts del regne d’Aragó es negaren a prestar ajut al rei en aquesta empresa, a diferència de les Corts de Catalunya. Catalans (inclosos valencians i mallorquins) foren els únics que participaren en la conquesta del reialme i exclusivament catalans foren també els repobladors que colonitzaren en un gran nombre bona part del reialme, sobretot el sud de l’actual País Valencià i les comarques situades a l’entorn de les ciutats de Múrcia i Cartagena. En paraules de Ramon Muntaner citades per Josep-David Garrido, “E con la dita ciutat (Múrcia) hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los dant dits llocs [són], són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món, e tots són bons d’armes e de bons fets”.

Tanmateix, aquestes terres ara repoblades per catalans tornaren a jurisdicció castellana, perquè el rei En Jaume així ho va voler, per mantenir una bona relació amb el seu gendre el rei Alfons X de Castella. Però la història no s’acaba pas aquí, car (i això ja forma part d’un altre llibre) el nét del Conqueridor, Jaume II, va continuar, almenys en part, l’obra del seu avi, aconseguint per la força de les armes l’annexió a la Corona catalano-aragonesa d’un tros del regne de Múrcia (bona part del sud de l’actual País Valencià). Això ja són figues d’un altre paner.

 

El llibre és una obra que combina l’erudició, la voluntat divulgativa i un redactat fluid que el fa apte per a qualsevol amant de la nostra història. No cal, doncs, ser historiador per llegir aquest llibre que ens endinsa en una part poc coneguda i alhora victoriosa de la història medieval dels catalans.