L'Aran i el futur Estat Català independent

Ara ja feia més de dos anys que no penjava un post nou al blog. A partir d’ara La Renaixensa ressorgirà d’un llarg període de silenci. Potser la periodicitat dels articles que hi aniré penjant no serà tan sovintejada com abans, però no el deixaré pas de banda.

El següent article el vaig escriure fa uns mesos, però avui encara és igual de vigent que aleshores.

El debat polític i mediàtic sobre “l’encaix” de l’Aran en el futur Principat de Catalunya independent encara no s’ha dut a terme, ni tan sols de forma superficial. Aquesta hauria de ser una qüestió que es resolgués de forma ràpida i satisfactòria, car dins de Catalunya mateix hi tenim una altra qüestió nacional que hauríem de gestionar d’una faisó radicalment diferent de com l’Estat espanyol ha tractat el “problema català”. I aquest debat (i les conclusions que se’n derivessin) s’hauria de dur a terme, si pogués ser, abans de la independència.

Els catalans hauríem de demostrar a la comunitat internacional com en som de diferents dels espanyols a l’hora de resoldre els “conflictes” nacionals interns. I el de la Vall d’Aran n’és un. De fet n’és l’únic. La opinió pública i les cancelleries internacionals haurien de poder visualitzar com els catalans som radicalment tolerants amb les nostres pròpies “minories” (aquest mot aplicat a l’Aran o a qualsevol comunitat nacional en la seva situació no m’agrada gens però és l’únic que se m’ha acudit) lingüístiques, territorials, històriques i culturals.

Com tots sabem l’Aran és una comarca del Principat de Catalunya, de llengua occitana en la seva variant gascona. Forma part de Catalunya des del segle XIII, incorporació que fou ratificada l’any 1312. El 1313 s’establí la Querimònia o lleis pròpies de la vall, que sempre foren respectades per l’estat català mentre va existir fins el 1714.

Per tant, en un estat català independent que tingués les mateixes fronteres que l’actual Comunitat Autònoma Catalana, l’Aran seria l’únic territori, la única comarca amb una llengua, cultura i nació autòctones occitanes, per tant no catalanes.

I doncs, quin hauria de ser el capteniment de l’Estat Català independent amb l’Aran, segons el meu criteri?

En primer lloc, aplicar el dret d’autodeterminació a la vall. L’Aran no és un territori ètnicament (en sentit cultural, no pas racial, és clar) català, sinó occità. En aquest sentit l’aplicació d’aquest dret a l’Aran hauria de ser automàtic. Els aranesos han de decidir a quin estat volen formar part (Catalunya, Espanya, França... o esdevenir un petit estat occità independent).

Segonament, i en cas que decidissin formar part de la Catalunya independent, l’Aran hauria de gaudir de les més altes quotes d’autogovern. L’Aran s’hauria de constituir en territori autònom i lliure, i el seu contracte d’unió amb l’Estat Català es podria rescindir unilateralment en qualsevol moment. Però mentre formés part de la Catalunya independent l’Aran podria gaudir de total autonomia política, econòmica i fiscal i cultural. Els aranesos, si volguessin, podrien tenir seleccions esportives pròpies.

En tercer lloc, l’autonomia lingüística i cultural hauria de ser total. L’occità hauria de ser la única llengua oficial a l’Aran. Les administracions regionals i locals de la vall haurien de tenir l’occità com a llengua d’ús preferent i únic, s’hauria de promocionar la llengua pròpia en els mitjans de comunicació (televisió, ràdio, diaris, internet...), en la retolació dels establiments, etc... L’occità hauria de ser llengua oficial del nou Estat Català. Però això no voldria pas dir que empordanesos, barcelonins o ebrencs haurien d’aprendre obligatòriament l’occità (tot i que penso que l’estat hauria de promocionar l’aprenentatge de l’occità per part dels catalanoparlants, donat que és la llengua dels nostres veïns del nord). Aquesta oficialitat de l’occità a nivell català es traduiria en el fet que l’estat assumeix com a pròpia la llengua occitana i la promou al màxim tan a l’Aran com a la resta de territori català i a nivell internacional.

En aquest sentit, penso que el govern de la Catalunya independent hauria de crear a l’Aran alguna casta d’ens transfronterer de promoció de l’occità amb el propòsit d’irradiar la Occitània sota administració francesa i sota administració italiana. L’Estat Català hauria de promoure la conversió de l’Aran en un gran centre de difusió de la cultura occitana tant a nivell occità com a nivell internacional. Aquest ens hauria de promoure la literatura, la música (organització de festivals de música en occità...), els mitjans de comunicació occitans, l’aprenentatge d’aquesta llengua i de la cultura i la història occitanes. L’Estat Català hauria de convertir l’Aran en un petit gran centre de la cultura occitana que, a més, podria dinamitzar la vall a nivell econòmic com una alternativa al turisme basat en les estacions d’esquí.

La constitució d’una República Catalana independent, d’aquesta faisó, podria ajudar no només els altres territoris catalans (País Valencià, Illes Balears, Catalunya del Nord, Franja de Ponent, Andorra, l’Alguer i el Carxe) a prendre consciència de llur fet nacional sinó que també podria donar un alè d’esperança, a través de la Vall d’Aran, a la nació occitana, la nostra germana bessona del nord.

Mallorca 1229: còmic, història i nació

L’any 1899, en els inicis del catalanisme polític, mossèn Norbert Font i Sagué, a la seva Història de Catalunya, va escriure:

“Si volguéssim esbrinar els factors més importants que han intervingut en la reivindicació de la Nacionalitat Catalana [...] sens dubte trobaríem que, més que els desencerts i vexacions del Centralisme, han estat els estudis històrics. Aquests són els fonaments sobre els quals descansen els carreus del nostre programa [...]”. Així mateix, afirmà que “la història pàtria és un dels medis indicats i pràctics per ajudar al desvetllament d’un poble”.

Fa més de quinze anys que el dibuixant Oriol Garcia i Quera, amb els seus còmics, contribueix al coneixement de la història de Catalunya per part de molts infants i adolescents catalans els quals, gràcies a aquesta lectura, adquireixen consciència nacional.

Ara acaba de sortir al carrer la seva darrera obra, Mallorca 1229. Jaume el Conqueridor (Ed. Casals, 2010). El còmic novel·la la conquesta de Mallorca per part dels catalans comandats pel Rei En Jaume. Hi apareixen els principals nobles que acompanyaren el jove monarca en la conquesta de l’illa: Guillem II i Ramon de Montcada, Nunó Sanç de Rosselló, Hug IV, comte d’Empúries i Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, que fou el primer lloctinent català de Mallorca i que apareix com a narrador de la història. Tots plegats s’enfronten al valí almohade de l’illa, Abu Yahyia, al qual acaben vencent definitivament el 31 de desembre de 1229.

Com en algunes de les seves obres, ha tingut cura de mostrar amb correcció l’heràldica, tant la catalana com, en aquest cas, també, la dels musulmans de Mallorca. Cal dir que el guió del còmic ha estat revisat per dos prestigiosos historiadors especialistes en la biografia de Jaume I: Stefano Maria Cingolani i Robert Vinas.

El còmic compta amb una extensa introducció històrica que parteix de la unió dinàstica de les cases reials de Catalunya i Aragó el 1137, ens parla de la infantesa del Rei En Jaume, de la Mallorca musulmana, dels aspectes militars i dels precedents i la marxa de la gegantina expedició marítima dels catalans, que salpà el 5 de setembre de 1229 dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona.

Al final del còmic hi ha un ampli epíleg, també de caràcter històric, que ens dóna informació sobre la Mallorca immediatament posterior a la conquesta, amb el repartiment de l’illa entre els nobles que participaren en la contesa militar, la colonització catalana, la vida posterior de Jaume I i el seu Llibre dels fets, els records d’aquells esdeveniments a la Mallorca actual i una petita relació dels altres còmics que s’han fet sobre la conquesta catalana de Mallorca.

És un llibre molt recomanable per a infants però també per a qualsevol amant del còmic i de la història de la nostra nació, amb unes il·lustracions espectaculars i, com ja hem dit, el rigor històric del qual és impecable. Esperem que la seva distribució a l’illa de Mallorca sigui, com a mínim, igual que la del Principat. Un molt bon regal de Reis i, encara més, ara que s’acosta el 31 de desembre, diada de Mallorca.

Altres obres de l’autor:
- Barcelona 1714. L’Onze de Setembre (Ed. Casals)
- Corpus 1640. La revolta dels segadors (Ed. Casals)
- Rocaguinarda (CIM Edicions)
- Trilogia Medieval (CIM Edicions)
- Guifré 897. L’origen de la nació (Ed. Casals)
- Pallars 1487. El darrer comtat (Ed. Casals)

Nadal i catalanitat

A la Catalunya dels nostres pares i avis –fins i tot durant els anys negres per a la nostra cultura del franquisme- la celebració del Nadal era ben genuïna i catalana. De fet, la cultura popular catalana en tots els seus vessants era ben viva, espontània i la gran majoria dels habitants de Catalunya la sentien com a pròpia.

Els grans canvis demogràfics que va viure el nostre país durant el franquisme i el procés d’aculturació que el règim de Franco hi va portar a terme, juntament amb la globalització cultural que fa poques dècades que ens afecta, han comportat una minorització de la cultura i els costums catalans als territoris on són propis. I els costums catalans de Nadal, evidentment, també s’han vist afectats per aquest procés d’arraconament.

Avui a Catalunya moltes botigues opten adornar els seus aparadors amb el Pare Noel. La presència d’aquest ésser nadalenc propi de cultures del nord d’Europa és omnipresent als mitjans de comunicació i, com hem dit, a molts comerços de Catalunya.

El perill de descatalanització del Nadal a Catalunya mateix és un perill, desgraciadament, ben real. És, també, un exemple del perill de descatalanització cultural i lingüística del país. I, sigui dit de passada, un país que perd la seva cultura per l’acció de la cultura del país ocupant és un país l’economia del qual acaba enfonsant-se –ho recorda en Joan-Lluís Lluís al seu article de Presència del passat diumenge 12 de desembre, “Alsàcia, del declivi lingüístic al declivi econòmic”-.

Pel que fa el mateniment de la catalanitat del Nadal al nostre país cal esmentar i felicitar una sèrie d’institucions, entitats i individus que treballen pel manteniment de les nostres tradicions. A Blanes ja fa anys que Acció Cultural es Viver –a més de moltes altres activitats durant l’any- organitza una cercavila d’arribada d’un gran tió a la vila, es Tió de Blanes, i la vigília de Nadal celebra un caga tió on hi acudeixen centenars d’infants de Blanes. Acció Cultural es Viver edita l’“Auca des tió de Blanes” que es reparteix de franc a moltíssims nens i nenes, així com retallables i quaderns sobre es tió i organitza un concurs de dibuix del tió.

En aquest sentit cal també fer esment de la iniciativa del blanenc Narcís Balmanya, que dibuixa artesanalment simpàtics caganers catalans per penjar al balcó de casa. Si en voleu un només cal que el truqueu al telèfon 676.130.151 o que contacteu amb ell al correu electrònic n6balmanya@hotmail.com

Tot i els entrebancs i els atacs a la nostra cultura les iniciatives de la societat catalana a favor de les nostres costums i el nostre estil de vida ens fan ser optimistes. Esperem que a mitjà o llarg termini la cultura catalana torni a ser amplament predominant, com en el temps dels nostres avis, a Catalunya i la resta de Països Catalans.

Galceran, l’heroi de les guerres carlines

Bona part del segle XIX es va veure sacsejat a Catalunya per les guerres carlines. El carlisme defensava que era Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, qui l’havia de succeir després de la seva mort el 1833, no pas la seva filla, la que fou Isabel II i que fou qui efectivament acabà essent reina d’Espanya. Endemés, el carlisme advocava per una monarquia absoluta, proposava el predomini de l’Església i s’oposava al centralisme castellà que proposava el liberalisme. Per aquest darrer motiu el carlisme va arrelar sobretot al País Basc i als Països Catalans. Al Principat de Catalunya el carlisme va tenir força principalment a les comarques interiors. Les mesures del règim liberal –privatització de terres ecelesiàstiques i comunals, que abocava els pagesos a la pobresa, i lleves que obligaven els joves a allistar-se al nou exèrcit de l’Espanya centralista- sollevaren milers de camperols catalans, que es posaren del costat del carlisme, que tenia per lema “Religió, Rei i Furs”.

En Jaume Galceran, protagonista de la magnífica novel·la de Jaume Cabré Galceran, heroi de la guerra negra (Proa, 2006), editada per primer cop el 1978, és un d’aquests pagesos carlins catalans que s’ha rebel·lat contra les arbitratrietats del règim liberal espanyol durant la segona guerra carlina, l’anomenada guerra dels matiners de finals de la dècada de 1840. El seu germà Ramon ha estat assassinat a traïció pels soldats espanyols i a ell, a en Jaume, el Queraltó, el pagès dels Rasos, no li quedarà cap altra opció que agafar el vell trabuc de casa i anar a cercar una partida de rebels per ajuntar-s’hi.

A partir d’aquest moment en Galceran no podrà tornar enrera. Ara és un rebel. S’ha alçat en armes contra l’autoritat de la reina i sap que per a ell no hi haurà perdó. Ha mort molts soldats i ha esdevingut el cabdill de la seva pròpia partida de guerrillers saltamarges, els galcerans, que es mouen per la Catalunya interior, del Cadí a les Guilleries. Els pagesos els ajuden però també els temen, perquè han entrat en un món de violència que de vegades no té aturador i no sap distingir amics d’enemics.

La d’en Galceran –i la dels seus companys galcerans, en Mitjagalta, en Segimon, en Toca-son, en Masbernat, els germans Tort i els altres- serà una vida de privacions, amb ben poques distraccions i constantment encalçat per l’exèrcit centralista. Per al governador Manuel Bretón i els seus soldats no serà una tasca fàcil acabar amb la resistència dels galcerans. Les emboscades a les columnes de soldats liberals seran llegendàries.

Però ja hem dit que en Galceran no podrà pas tornar a la seva vida anterior. Tants de morts l’acabaran arrossegant vers l’autodestrucció. La seva història és la història del carlisme, la ideologia d’uns rebels, potser abocats al fracàs, que s’oposaven als canvis –i a les injustícies que aquests canvis portaven implícits- que la màquina estatal centralista pretenia imposar a la terra catalana.

L’esperit del 28 de novembre

N’hi ha que diuen que l’esperit del 10 de juliol ha mort. I potser tenen raó. Almenys pel que fa la classe política que fa la viu-viu en aquest dissortat país que es diu Catalunya. Fet i fet, si hi pensem una mica, els polítics professionals catalans no varen pas contribuir ni poc ni gens a reunir a Barcelona en una calorosa tarda de juliol un milió i mig de catalans de tots els origens i condicions. O si hi varen contribuir segur que va ser a desgrat llur i com a reacció al galdós paper interpretat per tots ells en aquesta tragicomèdia que és la política catalana.

El que és segur és que a la manifestació hi havia una gran majoria independentista. Gent que fins ara ha votat partits diferents. Gent que estima Catalunya perquè és el país que els ha vist néixer a ells i als seus avantpassats, i d’altres que tenen els seus origens fora de Catalunya i s’estimen el país que els ha acollit a ells o als seus pares. Gent de dretes i gent d’esquerres. Creients i no creients.

Jo vaig ser en aquella manifestació i vaig veure com la gent esbroncava els polítics de la capçalera, tant si eren del govern com de l’oposició. L’esbroncada fou unànime, absolutament generalitzada. Era evident que el poble estava indignat amb l’actitud de tota la nostra classe política. Si els polítics catalans volien que aquell fos un acte a favor de l’Estatut i contra el Partido Popular, encarnat en el tribunal constitucional espanyol, el tret els va sortir per la culata. La gent retreia als polítics catalans el seu mesellisme, les seves claudicacions, la seva genuflexió envers el poder espanyol i els tractava de botiflers. I no eren pas els crits de quatre exaltats. El clam era majoritari. I tot plegat amanit amb els crits continuats d’“independència!”. Veritablement, l’esperit del poble català era concentrat a l’Eixample barceloní, aquell 10 de juliol.

Personalment, em costa de creure que, després d’aquella data memorable en què els catalans vàrem saber que tot és possible i prenguérem consciència que ja no ens alimenten molles, ara, només quatre mesos després, continuem conformant-nos amb la grisor, la covardia i l’autoodi dels partits polítics de sempre. Sembla mentida, però segurament que moltes persones que en la manifestació varen tractar de botifler un polític determinat, el dia de les eleccions, incomprensiblement, el votaran. I això que ara hi ha més oferta electoral independentista. És kafkià, però Catalunya és així.

Malgrat tot, cal que el dia 28 de novembre optem per la construcció del nou Estat català. Hem de declarar la independència de Catalunya. No hi valen excuses. Només sortirem de la crisi si sortim d’Espanya. El progrés econòmic i social dels ciutadans de Catalunya només serà possible amb la independència. I per això cal que optem per la honradesa, la veritable democràcia, el treball, l’excel·lència. I per creure’ns que lluitar pel progrés de la nostra nació val la pena. Cal que fem reviure l’esperit del 10 de juliol, l’esperit del poble català. Aquest dia ningú no s’ha de quedar a casa. Hem d’aixecar l’esperit del 28 de novembre. Ara sí, ara toca.

Article publicat a Som Notícia ( www.somnoticia.cat )

Memòria (selectiva) històrica

Els darrers anys, des de l’accés del tripartit al govern de la Generalitat de Catalunya i del PSOE al govern espanyol, que l’expressió “memòria històrica” s’ha posat de moda. És una expressió que certs sectors polítics catalans han emprat tot parlant dels convulsos anys de la dècada de 1930 i de la llarga fosca del franquisme al nostre país. Des d’aquests sectors s’ha vingut a dir que cal recuperar la “memòria històrica” per honorar el règim democràtic republicà que regia l’Estat espanyol des del 1931, la Generalitat de Catalunya dissolta pels franquistes, els soldats i milicians republicans que moriren al front durant la Guerra de 1936-1939 i tots els que lluitaren contra el franquisme. Una pretensió ben legítima. Però massa vegades aquesta tasca de divulgació de la nostra història ha estat esbiaixada i acrítica, per motius polítics. La memòria històrica que des de certes instàncies s’ha volgut promoure ha estat francament selectiva.

S’ha volgut construir una història de “bons” i “dolents”, com si tot plegat fos així de senzill. Se’ns ha presentat una República Espanyola d’allò més tolerant i democràtica, així com comprensiva amb el fet nacional català. En definitiva, una imatge mitificada, falsejada en bona part.

Si bé el règim republicà fou el més democràtic que hi havia hagut a l’Estat espanyol fins aleshores, s’ha volgut amagar que, per exemple, es conculcaren drets fonamentals com el de manifestació i reunió, prohibint les processons religioses. Així, es volia combatre la inacceptable intromissió de l’Església a la vida pública amb polítiques anticlericals de tall lerrouxista. Però s’estava adobant el terreny per als assassinats de religiosos de les primeres setmanes de la guerra.

D’altra banda, des d’un punt de vista nacional, s’ha volgut obviar la dissolució de la República Catalana forçada pels dirigents de la República Espanyola, la fortíssima retallada que va patir l’Estatut de Núria, la gran mediatització a què va ser sotmès l’ensenyament en català per part de les autoritats espanyoles o el tarannà visiblement anticatalanista de destacats polítics republicans. Certament, s’ha mirat d’amagar que la República Espanyola va maldar per afeblir al màxim el moviment de reivindicació nacional català.

En aquest punt em ve al cap l’article publicat a “La contra” del diari El Punt (01/03/2010), escrit per Xavier Castillón. El periodista ens parla de l’homenatge que es féu a La Vajol (Alt Empordà) als republicans exiliats que travessaren la frontera amb l’Estat francès per aquest poble, al final de la Guerra de 1936-1939. L’acte era organitzat per la Fundación Juan Negrín, constituïda en honor del darrer president del govern de la República Espanyola, que s’exilià per La Vajol, i s’hi descobrí una placa de la Fundación, escrita en espanyol, és clar. Però el que potser desconeix molta gent és el ferotge anticatalanisme de Negrín, que havia arribat a dir: “Y si esas gentes [el president basc Aguirre i els catalanistes] van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Aquesta frase s’assembla molt a la que pronuncià el polític espanyol de dretes i monàrquic José Calvo Sotelo, que havia dit que “entre una España roja y una España rota, prefiero la primera”. En aquest context, no és estrany que es produïssin fets com els que relata Josep Benet a les seves Memòries (Edicions 62, 2008), on conta com el cap de policia de Camprodon (el Ripollès) va dir en una arenga el setembre de 1938 que “se han terminado los dialectos, para luchar contra el fascismo todos tenemos que usar la misma lengua, el español”.
Però els defensors acrítics de la República Espanyola, la bandera tricolor i l’Himne de Riego això no ho saben, o no volen que se sàpiga. Per a ells és molt més còmode i més útil per al seu projecte nacional espanyol creure i fer-nos creure en una Història maquillada segons les seves conveniències electorals.

I és que aquells que al nostre país idealitzen la República Espanyola i afirmen que fou un règim tolerant i comprensiu amb Catalunya són els mateixos polítics i opinadors progres que creuen –o que diuen que creuen- en una Catalunya federada amb Astúries, Castilla-la Mancha, la Rioja, etc... Són els mateixos que ens volen fer creure que en ple segle XXI hi ha una Espanya –d’esquerres- que ens entén i ens estima, en contraposició a la que representa el PP.

Però desenganyem-nos, aquesta Espanya tolerant amb la cultura i la nació catalanes, l’Espanya castellana que sincerament acceptaria conviure amb igualtat de drets i deures amb Catalunya en un mateix estat ibèric, avui és –i encara ho serà més en el futur- residual en el camp de la cultura i pràcticament inexistent en el circ polític espanyol. Encara més residual que durant la dècada de 1930.


Article publicat a Som Notícia (http://www.somnoticia.cat)

“Els herois de la nit”, de Josep M. Quintana

L’any 1558 l’illa de Menorca, concretament Ciutadella, fou assaltada per una gegantina flota turca. Els ciutadellencs no varen rebre ni la més petita ajuda de la flota de Felip II (I de Catalunya-Aragó) i els corsaris sarraïns arrasaren la ciutat i s’emportaren entre 3 i 5.000 captius que foren convertits en esclaus un cop arribaren a Istanbul, l’antiga Constantinoble, la gegantina, populosa i cosmopolita capital de l’Imperi Otomà. És per aquest motiu que l’any 1558 fou anomenat des d’aleshores a Menorca “l’Any de Sa Desgràcia”.

Josep M. Quintana parteix d’aquest fet històric ocorregut fa quatre segles i mig a la seva illa i de la vida de Joan Seguí, un ciutadellenc que va viure a la cort del monarca otomà, per escriure Els herois de la nit (Proa, 2010), una molt bona novel·la històrica i d’aventures. D’aventures en el sentit més novel·lesc de la paraula, les protagonitzades per n’Arnau Vidal, un esclau procedent de l’illa de Pregonda (el nom que pren Menorca a l’obra de Josep M. Quintana) que, un cop alliberat dels seus amos, es proposa de redimir el màxim nombre de compatriotes convertits, com ell, en esclaus i residents a Istanbul, especialment la bella Helena Martorell; i d’aventures, en aquest cas de l’aventura intel·lectual del jove prevere, arxiver i aprenent d’historiador Jordi Font que, a mitjan segle XVIII, amb motiu del segon centenari de l’atac, rep l’encàrrec per part dels seus superiors eclesiàstics i de l’aristocràcia illenca d’escriure una obra panegírica de l’heroisme dels avantpassats que es salvaren, tot restant a l’illa i dels que foren morts o esclavitzats pels corsaris turcs. Les investigacions del jove historiador el conduïran a conèixer l’existència d’uns quaderns obra del mateix Arnau Vidal redactats, tots menys un –aquest en llengua turca i caràcters llatins-, en català, en els quals conta la seva vida i miracles a la llunyana Constantinoble i els seus viatges per la Mediterrània que el portaren fins a la cort de Felip II i el feren tornar a la seva illa natal. Les investigacions del jove eclesiàstic el duran a descobrir una sèrie de fets que els descendents de la nova classe dirigent sorgida arran de les conseqüències de l’atac turc no voldran de cap de les maneres que es facin públics.

En la ficció de Josep M. Quintana el narrador és el prevere Jordi Font, el qual acaba d’escriure aquesta història l’any 1823. La novel·la, doncs, narra de forma paral·lela els fets ocorreguts al segle XVI i els esdevinguts el segle XVIII. Els primers són narrats en tercera persona per Jordi Font i els segons són escrits en primera persona per ell mateix.

Tal com hem dit, una molt bona novel·la que atrapa el lector des de bon principi i el transporta, en un excitant viatge en el temps, a la Menorca dels segles XVI i XVIII, a l’exòtica Constantinoble i fins i tot a El Escorial, a la cort de Felip II.