dimarts, 25 d’agost de 2009

Els Lacreu: un llinatge blanenc d’època moderna

Un dels aspectes potser més mal coneguts referents al gran escriptor Joaquim Ruyra i Oms és el dels orígens dels seus avantpassats Lacreu. És ben sabut que la casa pairal dels Ruyra a Blanes, situada al número 10 del carrer Ample, és coneguda amb el nom de can Creus. Això es deu al fet que aquest casal havia estat la llar dels Lacreu, un llinatge de doctors en medicina i de doctors en lleis que, a Blanes, es va extingir el segle XIX. El darrer dels avantpassats Lacreu d’en Joaquim Ruyra fou na Manuela Lacreu (1754-1825), filla del doctor Josep Anton Lacreu, de Blanes, i de la seva esposa Rosa Guinart, de Lloret, que es casà a la nostra vila el 10 de novembre de 1776 amb en Joaquim Roira (1747 aprox.-1802), fill d’en Francesc Roira, d’Hostalric, i de n’Antònia Miralbell, de Blanes.

El mateix mestre Ruyra no coneixia amb exactitud la procedència dels seus avantpassats Lacreu. Segons escriu en Manuel de Montoliu (un dels biògrafs del gran escriptor) al pròleg de les “Obres completes” (1949) d’en Joaquim Ruyra, el literat blanenc pensava que “un dels seus avantpassats era un metge francès anomenat Josep Antoni Delacroix, que, [...] fugint de la Revolució francesa vingué a Blanes, on s’establí i exercí la seva professió”. La professora Lluïsa Julià, en la seva obra “Joaquim Ruyra” (1996), assevera que “en la segona meitat del segle XVIII un metge d’Avinyó anomenat Delacroix s’hi instal·là [a Blanes] fugint de la situació política derivada de la Revolució Francesa”. D’altra banda, i també citat per en Manuel de Montoliu, en Vicenç Coma i Soley, gran estudiós de la història blanenca i amic de Ruyra, s’acostà molt més a la veritat, afirmant que el primer dels Lacreu a Blanes devia ser un català del Rosselló “reaci a acceptar la pau dels Pirineus”. Desgraciadament, cap d’aquests autors no cita les fonts en les quals basen les seves afirmacions per poder-les validar.

Segons es llegeix en el llibre 4 (1724-1752) d’òbits de la parròquia de Santa Maria de Blanes (pàg. 255-256), el dia 31 de juliol de 1748 va morir “lo Magch. Dr. en Medecina Manuel Lacreu de edat de setanta sis añs fill legítim y natural del Magch. Dr. en Madecina Agustí Lacreu y de Rosa Lacreu y Boxera tots de Prada de Conflent del Bisbat de Elna”. Una nova cerca en els llibres d’òbits de la parròquia, en aquest cas en el llibre 3 (1629-1723), ens informa (pàg. 405) del traspàs, el 22 de setembre de 1721, d’Agustí Lacreu, pare de Manuel (o Emanuel) Lacreu. Aquestes dues dades ens fan pensar que n’Agustí Lacreu va marxar de Prada de Conflent amb la seva família (amb la seva esposa Rosa Lacreu i Boxera i, almenys, amb un fill seu, en Manuel) en una data posterior a 1672, any de naixement del seu fill Manuel (recordem que el 1748, data de la seva mort, tenia setanta-sis anys), natural de Prada.

La teoria d’en Coma i Soley, doncs, era certa. N’Agustí Lacreu era un català del nord que degué abandonar el Conflent la dècada de 1670 o, com a molt tard, de 1680. En aquells temps, molts nord-catalans que no varen acceptar la incorporació de la seva terra a França arran del tractat dels Pirineus (1659) entre la monarquia hispànica i la francesa, van marxar cap a la Catalunya del sud per establir-s’hi definitivament. A la nostra vila, entre la dècada de 1660 i la de 1680, cinc nord-catalans es van casar amb blanenques: en Jaume Vaguer, treballador d’Illa, al Rosselló (1667), en Josep Pujol, argenter de Perpinyà (1676), en Jaume Pidell, bracer de Sant Pau de Pi, al Conflent (1682), en Josep Nicolau, bracer d’Illa (1682) i en Pere Dotras, blanquer de Tuïr, al Rosselló (1687).

L’any 1661 esclatà als comtats catalans que havien estat incorporats a França una revolta contra un impost sobre la sal que instauraren les noves autoritats d’ocupació. Aquest alçament contra la taxa de la sal es convertí en una veritable insurrecció armada contra l’invasor francès (la revolta dels “angelets de la terra”) que es va allargar ben bé fins el 1675. Encara l’any 1674 una colla de rossellonesos va promoure una conspiració per tornar a incorporar el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Capcir i la Fenolleda a la resta de Catalunya. El centre de la conspiració es trobava a Vilafranca de Conflent, no gaire lluny de Prada, llar dels Lacreu. No seria gens estrany que n’Agustí Lacreu (tot un doctor en medicina) fos un dels implicats en la conjura i que per això, després del fracàs de l’intent, hagués de fugir de la Catalunya Nord per evitar la repressió dels francesos, encara que això només és una suposició. Sembla indubtable que n’Agustí Lacreu, tal com pensava en Coma i Soley, no va voler acceptar l’annexió dels comtats nord-catalans a la monarquia francesa.

No sabem quan n’Agustí Lacreu i la seva família es van establir a Blanes. De moment només coneixem que el 9 de desembre de l’any 1707 era batejat un fill d’en Manuel Lacreu i la seva esposa, Rosa Lacreu i Vila, amb els noms de Josep Agustí Emanuel Nicolau. El 4 de març de 1710 fou batejat un altre fill de la parella, en Josep Antoni (avantpassat directe d’en Joaquim Ruyra i Oms) i el 20 de febrer de 1719 en Fèlix, que de gran esdevingué doctor en lleis i que inicià una branca (diguem-ne secundària) dels Lacreu blanencs. En Josep Antoni (1710-1799), però, seguí la tradició familiar i, amb els anys, va arribar a ser doctor en medicina, com el seu pare i el seu avi.

El 28 de desembre de 1754 fou batejada una filla d’en Josep Antoni Lacreu, na Manuela que, com hem dit abans, més endavant es va casar amb en Joaquim Roira, d’Hostalric, el cognom del qual, curiosament, sembla ser que també té els seus orígens a la Catalunya Nord. Per tant, el gran mestre blanenc de les lletres catalanes era descendent (tant per part de pare com per part de mare) d’algun d’aquells catalans del nord dels Pirineus que, al segle XVII, van haver de marxar de la seva terra per no haver de renunciar a la seva condició de ciutadans del Principat de Catalunya.

Publicat al “Celobert” de Blanes, nº62, octubre 2008.

Imatges:
El Castellet del Perpinyà, el dia de la cloenda del Correllengua (novembre 2008).

Portada de la magnífica novel·la de Joan Soler i Amigó “Rebels a tramuntana”, Editorial Columna, Barcelona, 2002 (III Premi Leandre Colomer de Novel·la d’Història de Catalunya), que relata la revolta dels angelets d’en Trinxeria i la conspiració de Vilafranca de Conflent.