Article publicat a “Celobert” Blanes i “Celobert” Lloret el mes d’agost de 2005)L’1 de novembre del 1700 moria sense descendència Carles II de Castella i de Catalunya i Aragó. El monarca havia fet testament a favor de Felip, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, però l’arxiduc Carles d’Àustria s’erigí com l’altre pretendent a la corona. El candidat francès, el preferit de les classes dirigents castellanes, fou proclamat rei com a Felip V de Castella i IV de Catalunya i Aragó. El nou rei jurà les Constitucions del Principat en les corts celebrades a Barcelona entre 1701 i 1702, però les classes dominants catalanes, davant el tarannà centralitzador dels ministres de Felip V, decidiren jugar la carta de l’altre candidat a la successió de la corona hispànica: l’arxiduc Carles. Darrera d’aquesta opció hi havia l’aposta per un concepte de la monarquia en el qual el Principat de Catalunya hi jugués un paper decisiu des d’un punt de vista econòmic i també polític. D’aquesta manera, la burgesia i l’estament militar català, juntament amb el baix clergat i les classes populars dels Països Catalans (antifranceses i també antiespanyoles) esdevingueren austriacistes i antiborbòniques, mentre que l’aristocràcia i la jerarquia eclesiàstica foren filipistes.
El juny de 1705 es signà el pacte de Gènova entre un grup de personalitats catalanes (en representació oficiosa del Principat) i el comerciant i agent anglès Mitford Crowe, que representava el govern anglès, pel qual els catalans es comprometien a donar suport a Carles d’Àustria i a la Gran Aliança (Àustria, Anglaterra i Holanda) i la reina Anna d’Anglaterra donava garanties per la defensa de les institucions catalanes. Així, el Principat de Catalunya s’alineava amb els aliats i s’oposava a l’eix borbònic Castella-França. Aquell mateix 1705, i després del desembarcament d’un exèrcit aliat a Barcelona, l’arxiduc Carles fou proclamat rei a la ciutat comtal, on hi establí la cort.
A partir de llavors els diversos municipis del Principat van anar expressant la seva obediència al nou rei. Blanes i, de ben segur Lloret, no en foren l’excepció. Encara que fins el 1705 Blanes s’havia mostrat fidel al vigent monarca, Felip V, la nova conjuntura política i militar i el sentiment antifrancès provocat pel record de les ocupacions franceses que havia patit la vila entre 1694 i 1697 feren possible el canvi. Com apunta l’historiador blanenc Antoni Reyes, el fet que el marquès d’Aitona, senyor feudal de Blanes, fos partidari de Felip V va ser un altre motiu per donar la obediència al nou rei Carles. Una de les peticions dels representants blanencs al monarca a les Corts de 1705-1706 fou que la vila deixés de formar part de la jurisdicció feudal i passés a ser de jurisdicció reial, reivindicació que Blanes i diverses poblacions del vescomtat assoliren a canvi del pagament conjunt d’un donatiu de 35.000 lliures.
Foren també una sèrie de condicionaments locals, més que no pas un diferent concepte de país o la manca de patriotisme dels dirigents municipals, els motius que van fer decantar alguns municipis catalans a mostrar-se fidels a Felip V.
Davant de tot això Felip V no restà pas impassible. Els francesos amenaçaven constantment les comarques del nord del país i a principis de 1706 un vaixell d’aquesta nacionalitat es presentà al port de Blanes amenaçant amb la destrucció de la vila en el cas que aquesta no prestés la seva obediència al duc d’Anjou, és a dir, a Felip V. La presència de la flota francesa a Roses fou un dels motius adduïts pels jurats de Blanes a l’hora de demanar de no aixecar sometent el mes de febrer del 1706.
No sempre fou fàcil allistar gent per al sometent. Aquell mateix mes de febrer el Consell municipal va haver de muntar una parada a plaça (aleshores al carrer Ample) per aconseguir reunir els homes que faltaven per fer els 40 que calien per enviar a Girona, perquè en un principi només se n’havien presentat 10. Tot i això, Blanes i Lloret foren poblacions que participaren en la causa de l’arxiduc: portant homes del sometent on es requerissin (el març de 1706 en foren enviats 60 de Blanes a Sant Feliu de Guíxols), aportant productes i diners i allotjant soldats de les tropes aliades.
El 2 d’abril de 1706 un exèrcit franco-espanyol de 28.000 homes inicià el setge de Barcelona, ciutat que defensaven tropes angleses, holandeses, alemanyes i, evidentment, catalanes, formades per miquelets, pel Regiment de la ciutat, la Coronela de Barcelona i les Guàrdies Catalanes. La ciutat estava bloquejada també per mar per la flota francesa. En la defensa de la ciutat blanencs i lloretencs hi participaren activament per mar i per terra. Sis llaguts de Lloret, trencant el bloqueig francès, transportaren llegums a la Barcelona assetjada. D’altra banda, Blanes tenia a Barcelona 70 homes per mar, 12 artillers i uns quants llaguts. D’aquests homes, 22 van ser fets presoners pels francesos, amb tots els mariners de la barca d’en Sebastià Palau, els quals no van ser rescatats fins a l’any següent. Sabem també, ara gràcies a un llibre d’òbits parroquial, de la mort d’un d’aquests blanencs, en Joan Pons, “mariner qui morí en la introductió del Socorro per Mar en la Ciutat de Barcelona als 23 del mes de Abril de 1706”, poc abans del 8 de maig, data de l’alliberament de Barcelona per part de la flota anglesa.
A mesura que la guerra s’allargava les despeses que comportava s’anaven multiplicant i Blanes hi va haver de contribuir de grat o per força. La Universitat de Blanes, és a dir, la corporació municipal, va haver de recórrer als talls (repartiments d’un impost per barris) per obtenir els diners que es demanaven a la Vila, però tot i això mai no resultaren suficients, de manera que l’endeutament de la Universitat blanenca es va anar fent cada vegada més gran. Aquesta situació s’agreujà encara més a partir del 1708, moment en el qual una guarnició de l’exèrcit aliat s’instal·là a Blanes, havent d’assumir la Vila les despeses que l’allotjament de la tropa comportava. A Lloret la situació no devia ser gaire millor. El 1711 el Consell municipal determinà de portar “sis quarteroles de vi i un cabàs de peix” com a obsequi al comte d’Harcourt, que es trobava a la plaça forta d’Hostalric, per predisposar-lo a favor de les reclamacions dels jurats lloretencs, els quals denunciaren els desordres que provocaven a la població els soldats austriacistes que s’hi allotjaven.
Amb la derrota de les tropes aliades a Almansa el 25 d’abril de 1707, el País Valencià (territori que al costat del Principat, Aragó i ses Illes s’havia mostrat majoritàriament austriacista) va caure en mans borbòniques. La resistència dels maulets, els patriotes del País Valencià, fou debades. Xàtiva fou cremada (Vila-real ho havia estat abans) i el seu nom va ser canviat pel de “San Felipe”, i milers de valencians foren assassinats.
Després de la derrota d’Almansa, la situació del conflicte per als austriacistes esdevingué força complicada. Al nord del Principat, l’any 1709 els francesos atacaren i conquistaren Figueres, arribant a fer incursions fins al Maresme. Tot i això, l’any següent, el 14 d’agost de 1710, un exèrcit aliat format bàsicament per holandesos, portuguesos i catalans va vèncer les tropes franco-espanyoles a la batalla de Saragossa. Un traginer blanenc, ens diu el llibre d’òbits parroquial, en Joan Baptista Busquets, “morí en la Batalla, prop Çaragoça”. Les tropes aliades, amb el rei Carles al capdavant, arribaren a Madrid poc després, on foren rebudes davant la hostilitat general dels habitants de la capital d’Espanya. Un rei recolzat per portuguesos, catalans i protestants holandesos no podia causar cap simpatia a la “Villa y Corte”. Aquella victòria fou un miratge. L’any 1711 Girona va caure en mans dels francesos i el mes d’abril d’aquell any ja dominaven gairebé tota la regió de Girona (Blanes i Lloret encara no).
L’any 1711 el Principat de Catalunya, i encara només en part, juntament amb Mallorca, Menorca i Eivissa eren els únics països de l’antiga Corona d’Aragó que encara no prestaven la seva obediència a Felip V, el principal objectiu del qual era acabar amb els estats independents i les Constitucions dels diversos territoris dels Països Catalans (com ja havia fet amb el País Valencià) i construir un estat unitari peninsular fet a imatge i semblança de Castella.
La resistència dels catalans a perdre la seva llibertat i la seva antiga independència seria llarga i heroica.
Imatges:
1- Procedent del còmic “Barcelona 1714. L’onze de setembre” (Casals, 2002), d’Oriol Garcia i Quera.
2- El general Moragues, un dels herois catalans de la Guerra de Successió. Procedent del web www.11setembre1714.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada