dilluns, 3 d’agost de 2009

“L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)”, de Pere Anguera

El professor Pere Anguera, al seu llibre “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (editat el passat 2008 pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ha resseguit la premsa de l’època barcelonina i de moltes poblacions de la resta del Principat per fer una cronologia de la celebració de l’11 de Setembre com a Diada Nacional, des dels primers anys de la commemoració fins el darrer any abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona.

La tasca, a més de meritòria, és excepcional. L’autor ha aconseguit establir el calendari de l’expansió de la commemoració de la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit francoespanyol l’11 de setembre de 1714, des del llunyà 1886, en un moment en què es començaven a besllumar els primers intents del catalanisme cultural per esdevenir polític.

Així, el professor Anguera, segueix (a través de la celebració de l’Onze de Setembre) el lent procés de creixement del catalanisme, des del moment en què els catalanistes eren titllats de “cuatro locos” pels seus enemics hispànics, fins els anys en què el catalanisme fou assumit de forma amplament majoritària a Catalunya.

Però a més de la Diada de l’Onze de Setembre, el professor Anguera també ens ennova (pàgs. 88-93) de la celebració de la Festa Nacional Catalana, que es produí l’any 1905. En aquesta Festa es commemoraven els fets del Corpus de Sang de 1640, i es celebrà al Desert de Sarrià, a Barcelona, el 22 de juny de 1905, diada de Corpus. Aquesta Festa Nacional no va tenir continuïtat, encara que el 1907 se’n celebrà una segona edició.

Veiem com en els primers anys la commemoració de l’Onze de Setembre es limitava a la celebració de misses en record i homenatge als màrtirs de 1714, a evocacions literàries de la resistència gloriosa dels barcelonins del segle XVIII en la premsa catalanista i a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova. Els actes, llavors, eren eminentment barcelonins.

El primer salt quantitatiu en la commemoració de l’Onze de Setembre (que, recordem-ho, en aquells anys encara no havia assolit l’estatus de Festa Nacional) es produí a partir de 1901. Aquell any, trenta catalanistes que havien fet les seves ofrenes al conseller en cap Casanova foren detinguts per la policia espanyola. La solidaritat amb els detinguts fou molt important. Des d’aleshores, milers de joves dependents del comerç i la indústria barcelonins, patriotes d’extracció social humil, s’afegiren a la celebració de l’Onze de Setembre, tant a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova, com als actes del Fossar de les Moreres, “l’urna de l’honor” que des d’aleshores ha esdevingut un símbol dels actes patriòtics de l’independentisme català. Les ballades de sardanes, els mítings i les conferències catalanistes i les representacions de teatre patriòtic eren altres actes que des d’aleshores fins el 1938 foren usuals cada 11 de setembre a Barcelona i a la resta del territori del Principat.

Hem parlat de les representacions de teatre patriòtic. És destacable la menció (i un resum de l’argument) que fa l’autor de moltes d’aquestes obres d’autors com l’avui desconegut Josep Burgas o el conegudíssim Àngel Guimerà, les obres escèniques patriòtiques del qual, malauradament, són desconegudes pel gran públic i gens representades per les companyies teatrals d’avui en dia (autoodi?). Citarem, per exemple, “Jordi Erin”, “Els segadors de Polònia” i “El drap sagrat”, de Josep Burgas; “Un quefe de la Coronela”, d’Antoni Ferrer i Codina; “¡Via fora lladres!” de Manuel Rocamora; i “Joan Dalla” i “Mestre Oleguer”, d’Àngel Guimerà, obres representades l’Onze de Setembre, però també la resta de l’any, arreu del Principat de Catalunya, i fins i tot als casals catalans d’Amèrica.

L’autor constata el gran esclat catalanista que es produeix entre 1918 (amb la fi de la Primera Guerra Mundial, que semblava que podia presagiar l’alliberament nacional de Catalunya) i 1923 (any en què començà la dictadura de Primo de Rivera), i com això es reflectia en la gran extensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre arreu del territori i en el molt significatiu augment de l’afluència de públic als actes patriòtics que s’organitzaven.

Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, i ja durant el règim de la República, es pot constatar un tercer salt quantitatiu en l’extensió del catalanisme a gairebé tots els sectors socials del Principat. Aquest catalanisme amplament majoritari anava acompanyat d’un cert iberisme, una confiança en què la República Espanyola podria resoldre favorablement per a Catalunya el seu plet nacional. Paral·lelament, l’independentisme més nítid d’Estat Català (aleshores integrat dins ERC) i l’antimacianista de Nosaltres Sols! de Daniel Cardona tenia més suport social i era cada cop més desacomplexat. Tot això ho podem veure en els diversos actes de l’Onze de Setembre celebrats arreu del territori i en els articles publicats al voltant de la Diada Nacional en la premsa de l’època: els diaris republicans “La Opinió”, “La Humanitat” o “La Publicitat”, el conservador “La Veu de Catalunya”, el socialcristià i catalanista “El Matí”, el butlletí “Nosaltres Sols!” d’aquesta organització o les diverses publicacions locals i comarcals d’arreu del territori.

Del període bèl·lic entre 1936 i 1938 cal destacar que per primer cop la CNT s’afegí a la celebració de l’Onze de Setembre, que abans considerava un símbol del catalanisme burgès. D’altra banda, el conflicte contribuí a fer més popular la bandera catalana estelada, símbol de l’independentisme. En el llibre es constata com cada vegada se’n veien més per la Diada de l’Onze de Setembre. I en aquest punt anirem cap al pròleg del mateix Pere Anguera a la tercera edició del llibre de Joan Crexell “Origen de la bandera independentista” (Rafael Dalmau Editor, 2008), quan cita el “Diari de Catalunya” (12 setembre de 1937): l’Onze de Setembre de 1937 s’havien vist “innombrables banderes estelades, més que cap any”.

En definitiva, aquest llibre de Pere Anguera és una obra monumental que, a través del seguiment del procés de consolidació com a Diada Nacional de l’Onze de Setembre (encara que en aquells anys no arribà a oficialitzar-se la seva celebració), ens acosta als anys de naixement i expansió del catalanisme fins al gran desastre de 1936-1939.

Imatges sobre la Diada de l’Onze de Setembre a principis del segle XX:

1- Manifestació de protesta per les detencions de catalanistes l’11 de Setembre de 1901. Procedència: “Joventut” 26 setembre 1901
2- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (10 setembre 1904).
3- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (9 setembre 1905).