La Diada Nacional d’enguany pot representar l’inici d’una nova esperança per a la nostra nació. El poble català s’està organitzant des de la base, donant una lliçó de coratge i patriotisme als partits polítics catalans. Les plataformes i associacions independentistes, representants del creixent sobiranisme sociològic, són la punta de llança de la lluita per la llibertat de la Nació Catalana. L’associacionisme independentista té clar quins són els horitzons que ha d’atènyer el poble català i quin camí hem de fressar tots plegats per a assolir-los.
Això ho vàrem poder veure a Barcelona l’11 de Setembre, Diada Nacional, i el diumenge 13 de setembre a Arenys de Munt, en el referèndum per la independència de Catalunya organitzat pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació.
Abans, el dia 10 al matí, vam poder veure una gran bandera nacional presidint, majestuosa, el Roc de Frausa, al massís de les Salines, a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Fa anys que una colla de patriotes de Maçanet la posen al cim de la serra de les Salines l’11 de Setembre de cada any per commemorar la pèrdua de la llibertat nacional dels catalans l’any 1714.
El dia 10 a la nit, a les 23:30 hores davant l’Ajuntament de Blanes, començà la Marxa de Torxes per la Independència, organitzada per Acció Cultural es Viver. Però d’això ja en parlarem en un altre article.
Es respirava un aire diferent al d’altres anys aquesta Diada Nacional a Barcelona. Optimisme (del de debò) en el destí de la nostra nació i confiança en nosaltres mateixos com a executors de l’obtenció de la nostra pròpia llibertat eren els dos estats d’ànim que es flairaven en l’ambient d’aquell dia assolellat.
Després de la visita a la Fira d’Entitats dels Països Catalans de l’Arc de Triomf i al Fossar de les Moreres (el fossat on s’hi colgaren les restes dels herois catalans de fa 300 anys), vàrem participar de la manifestació de la tarda. Hi havia tres grans blocs en la manifestació: a davant de tot hi anava el de l’Esquerra Independentista, amb una assistència considerable de manifestants bàsicament joves, molt joves; un altre, amb l’explícit i gens ambigu lema “Som una nació. Volem Estat propi”, manifestació organitzada per diferents entitats de la societat civil catalana; i finalment, el bloc d’Esquerra Republicana de Catalunya.
Nosaltres ens afegírem al bloc “Som una nació. Volem Estat propi”, que sortí de la plaça Urquinaona. Encapçalaven aquesta marxa diferents cares conegudes, com el president del F.C. Barcelona, Joan Laporta (molt aplaudit), Josep Cruanyes (de la Comissió de la Dignitat), l’escriptor Víctor Alexandre, el sociòleg Salvador Cardús, el periodista Miquel Calçada, els actors Joel Joan i “Doctor Soler”, Carles Móra (batlle d’Arenys de Munt), Jordi Bilbeny (del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació), Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), l’economista Elisenda Paluzié... Acompanyà la marxa una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma.
Al final de la marxa, parlaren el batlle d’Arenys de Munt (al costat de Jordi Bilbeny i Josep Manel Ximenis, de la comissió organitzadora del referèndum arenyenc), que adreçà als assistents unes assenyades i patriòtiques paraules. Tot seguit, Jordi Bilbeny, del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, féu un emotiu parlament en el qual, de la mateixa manera que el batlle, recordà que la lluita per aconseguir la independència de la Nació Catalana és una lluita per aconseguir una societat més justa i lliure, que millori ostensiblement les condicions econòmiques, culturals i socials dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Finalment, ens sorprengué l’aparició a l’escenari d’una ciutadana catalana d’orígen peruà, que denuncià l’agressió que havia rebut de membres de la policia espanyola per haver-los parlat en català i fent una encesa defensa de la nostra llengua i la independència. Un aplaudiment per a aquest exemple d’integració!
Dos dies després visitàrem la vila d’Arenys de Munt (Maresme). Calia donar suport, ni que fós només moral, a tots els arenyencs que han organitzat el simbòlic referèndum d’independència, i als que hi participaven dipositant el seu vot a l’urna. Els uns (els organitzadors) han estat amenaçats directament de mort pels enemics de la democràcia catalana. Els altres (els votants) han rebut els intents d’intimidació de la “Falange” espanyola, vuitanta membres de la qual, vinguts directament de l’Espanya fosca de 1939, es presentaren a la vila, en un intent no reeixit de rebentar la jornada de veritable democràcia d’Arenys de Munt. La “justícia” espanyola ha mostrat la seva veritable cara deixant desfilar aquests australopitecs en una vila civilitzada.
Nosaltres només fórem uns pocs dels milers (sí, érem milers, i d’això, els telenotícies de TVC, el mateix diumenge, no en varen dir res) de catalans que anaren a Arenys de Munt a palesar llur catalanitat, civilització i sentit democràtic, i a expressar el seu suport als demòcrates arenyencs. (En les dues darreres imatges que acompanyen aquest article, preses des d'el mateix indret de la Riera, l'una mirant cap a muntanya i l'altra mirant cap a mar, es pot copsar els molts centenars d'independentistes, segons he vist a la televisió Maresme Didital érem 5.000, que hi havia només a la riera, sense comptar els que eren repartits per la resta del poble). Els cotxes feien corrua a l’entrada del poble. Bona part de la riera d’Arenys de Munt era plena de gom a gom de gent. Metres i metres plens a vessar de catalans i catalanes, joves, de la mitjana i tercera edat, avis i àvies, pares i mares, fills i filles, gent de tota condició i orígen, la unió de tots els quals feia goig de veure. I moltes banderes catalanes, i moltíssimes estelades. Això també feia molt de goig de veure. El cant de l’Himne Nacional “Els Segadors”, crits d’“independència” o un de nou que segur que farà fortuna: “Tots som Arenys de Munt!”. Milers de veus, milers de persones clamant per la independència de la Nació Catalana. Fou un matí emocionant, veritablement inoblidable. Finalment, va anar a votar un 41% del cens, obtenint el SÍ una aclaparadora victòria amb el 96% dels sufragis, però el menys important era el resultat. Allò que fou realment important fou el gest inequívocament democràtic del fet de la realització d’un referèndum d’independència.
Aquest és, segurament, l’inici del nostre camí vers la llibertat, vers l’assoliment d’un Estat català independent, en el qual els seus habitants puguin esdevenir ciutadans d’una Catalunya “socialment justa, econòmicament forta, espiritualment gloriosa”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada