divendres, 18 de setembre de 2009

Les mentides dels contraris a la Independència

Després del referèndum d’Arenys de Munt els més recalcitrants espanyolistes així com els contraris a la independència de Catalunya més moderats han començat a atacar amb pseudo-arguments l’acte democràtic que aquella consulta representà, així com a qüestionar el fet que en un referèndum el SÍ a la independència fós majoritari.

Els mitjans de comunicació espanyols (diaris com “El Mundo”, “ABC”, “La Razón”, o televisions com Intereconomía) no s’han estat de recórrer directament a l’insult. Han titllat el referèndum de “bufonada” o “payasada”. Pel que fa a aquests, ja se sap que d’allà on no n’hi ha no en raja. D’aquesta gent tampoc no se’n poden esperar raonaments gaire més complexos i evolucionats. Són “cetmes” transfigurats en “periodistes”.

Una mica més complexos són els “arguments” d’aquella gent d’aquí que, des d’un suposat “seny” i “moderació” ens volen fer creure que, tot i que siguem més que abans, els independentistes i els que votaríem SÍ a la independència en un referèndum som quatre gats.

En aquest sentit, vull parlar d’un article d’Antonio Franco publicat a “El Periódico” titulat “Després d’Arenys, una altra consulta”. Després de dir, potser per no semblar massa anti-independentista, “que ningú rigui de la consulta d’Arenys de Munt”, en Franco ens etziba que “el suport oficiós a la independència és similar al suport que hi van obtenir tant a les últimes eleccions municipals com a les autonòmiques els partits sobiranistes, incloent-hi, és clar, Convergència”. Primera mentida. Que jo sàpiga, el suport “oficiós” (fent servir el llenguatge d’en Franco) a la independència de Catalunya en el referèndum d’Arenys de Munt va ser d’un 96%. No crec que el percentatge de vots obtinguts pels partits que donen suport a la sobirania de Catalunya a Arenys de Munt a les darreres eleccions autonòmiques o municipals fos proper a aquest escandalós 96% del referèndum del 13 de setembre, llevat que el senyor Franco vulgui comptabilitzar com a “no” totes les persones que no van anar a votar, cosa que no es fa a cap votació de cap país normal.

N’Antonio Franco diu també que enfront dels que van votar SÍ a la independència, “els que no estan per la secessió, que n’hi ha, ja que a les generals del 2008 la força més votada va ser el PSC, diumenge simplement es van abstenir de participar en la festa dels veïns independentistes”. Segona mentida. El senyor Franco assegura, com si ell mateix habités a la ment de tots els arenyencs que no van anar a votar, que si no ho varen fer és perquè, tots, TOTS, no volen la independència de Catalunya. A més, ens recorda que a les eleccions espanyoles de 2008 la força més votada fou el PSC, com si tots els votants del PSC, com si fossin robots, en un suposat referèndum per la independència haguessin de votar en bloc que NO. No deu voler recordar el senyor Franco que recents estudis demoscòpics afirmen que una molt important minoria de votants del PSC votaria SÍ a la independència de Catalunya, si aquest referèndum es produís. Ni tampoc deu voler recordar que significats personatges propers al PSC es declaren independentistes, i alguns d’ells darrerament s’han adherit al Reagrupament de Joan Carretero.

D’altra banda, n’Antonio Franco, amb aquest raonament, vé a dir, com si fós clarivident, que segur que TOTHOM que no va anar a votar a Arenys de Munt l’altre dia no vol la independència de Catalunya. Un “raonament” molt semblant, gairebé idèntic, als que oferia el PP quan hi havia les famoses manifestacions contra la guerra d’Iraq. Per rebatre el fet incontestable que eren centenars de milers els ciutadans que s’havien manifestat per la pau a Iraq, ells apel·laven al fet que hi havia moltíssima més gent que s’havia quedat a casa, com si els únics contraris a la guerra d’Iraq fossin els manifestants. Membres del PSC, com Joan Ferran, el 2007 van fer servir el mateix “raonament” per mirar de desacreditar la manifestació independentista de l’1 de desembre de 2007.

N’Antonio Franco torna a carregar contra el referèndum, i ara diu que “Es va pronunciar l’equivalent al 41% del cens, molt per sota del 70% que va anar a votar a les generals i inferior fins i tot al discret 56% de la ratificació de l’Estatut. [...] La meitat d’Arenys de Munt no va estar pel tema”. Més demagògia. Molt més que la meitat d’Arenys de Munt no va estar tampoc pel tema d’anar a votar la Constitució Europea ni les eleccions europees, però d’això, en Franco no en diu pas res, és clar. Tampoc no té en compte el fet que el referèndum no era vinculant. Si no era vinculant i hi va anar a votar un 41% del cens, quanta gent hauria sortit de casa si aquell dia s’hagués decidit de debò i immediatament la llibertat de la nostra nació? Tampoc no té en compte que el referèndum el va haver d’organitzar una entitat particular, el MAPA, en el Centre Moral, una altra associació del poble en els seus locals, perquè l’Audiència de Barcelona prohibí que se n’encarregués l’Ajuntament, ni el fet que només es va poder habilitar un sol col·legi electoral, fet que provocà que hi haguessin cues tot el dia per poder votar. No, això tampoc no vol dir res, oi, senyor Franco? Ni el fet que la Falange Española fes la feina bruta de l’Estat espanyol, intentant posar la por al cos dels arenyencs perquè no anessin a votar.

El que realment cou al senyor Franco és que el resultat fós d’un 96% favorable a la independència. Si el resultat hagués estat ben diferent el seu discurs seria tot un altre. Això no vol dir que hàgim de ser ingenus i pensem que el 96% dels arenyencs, en un referèndum d’independència de debò, ara mateix, votarien que SÍ. Però és un resultat molt indicatiu. Potser avui, els que votaríem SÍ ja som el 50% al Principat. Per això hem de treballar cada dia per fer augmentar la base social de la gent que vol la Llibertat de la nostra Nació, una Llibertat que volem per al millorament social, econòmic i cultural de tots els seus habitants, tant els que votarien SÍ com els que votarien NO. I hem de ser conscients que els atacs que rebrem dels que ens són contraris, paral·lelament al nostre creixement, també seran cada vegada més durs i freqüents. Per això hem d’estar preparats per rebatre tots els seus presumptes arguments amb veritables raons que desmuntin les seves fal·làcies. Si ho sabem fer segur que triomfarem.