Maçanet de Cabrenys: un poble a la ratlla d’una frontera artificial. Apunts per a la seva història militar fins a 1675

Els rastres que la història ha deixat a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) han esdevingut testimonis petris, exemples silenciosos del passat de Catalunya, en un indret que la diplomàcia i els canons de països estrangers (França i Espanya) van convertir, fa tres segles i mig, en terra d’una frontera artificial, postissa.

Maçanet de Cabrenys, com gairebé tots els pobles i viles de la Catalunya naixent, fa mil anys, era una vila emmurallada. Un recinte fortificat, la força, protegia el clos on hi havia el castell (on hi vivia el senyor de Maçanet i llur família), l’església parroquial i les cases dels seus habitants.

A més del castell de Maçanet (descrit gairebé pedra per pedra per l’estudiós maçanetenc Pere Roura i Sabà al programa de la festa major d’estiu de Maçanet de 2002), en el terme també hi havia altres castells, com el de Falcó, el de Grillera, el de Cornell, el castell o força de la Masó, el Palau del Pi (aquests dos darrers eren pròpiament masos fortificats) i el castell de Cabrera.

Aquest darrer castell, el de Cabrera, encimbellat en un veritable niu d’àligues, la roca de Cabrera, situada a 850 metres d’alçada, ja fou pres i destruït per l’exèrcit francès el 1288, en el marc de les guerres que enfrontaven la monarquia catalano-aragonesa i la francesa a les darreries del segle XIII. El creixement del poble va fer que entre 1390 i 1410 es fortifiqués també el barri de la Borriana.

En època moderna Maçanet i aquesta part del país foren l’escenari de continuats enfrontaments bèl·lics. Es té constància que al 1570 l’antic hospital de Maçanet, situat al carrer Borriana, era destruït per acció de guerra, segurament en el marc de les guerres de religió franceses. Tanmateix, el geni de la nostra gent també s’havia d’esmerçar en bastir construccions de caire civil, per a les necessitats de transport quotidianes, com el pont de Can Saguer, proper al mas d’aquest nom i que veiem en una de les fotos que il·lustren l’article.

Fou en època moderna quan Catalunya va patir cruelment la circumstància geogràfica de viure encaixonada entre dues potències imperialistes, França i Espanya. L’any 1640 els catalans del Principat es revoltaven contra Espanya, farts d’abusos per part de les tropes hispàniques allotjades al país. Els francesos, durant aquesta contesa, l’any 1653, saquejaren l’església de Sant Briç del poble de Tapis (terme de Maçanet) i en cremaren els llibres d’òbits. La mateixa sort va córrer el poble de Maçanet, incendiat i saquejat. Així ho conta Geroni de Real a la seva Crònica (citat per Pere Roura):

“Mana lo baro de Sabach posar foch a Massanet i cremar-lo i se cremaren de les tres parts les dues de les cases”.

El resultat de la conflagració fou la segregació dels comtats del nord amb capital a Perpinyà (la segona ciutat més important del Principat, just després de Barcelona) i la seva annexió a França, això si, amb la connivència d’Espanya. Els catalans del nord, que no s’havien resignat a formar part de la Corona Francesa, es revoltaren contra els ocupants. Aquest conflicte ha estat magistralment novel·lat per Joan Soler i Amigó a la seva obra “Rebels a tramuntana” (Columna, 2003), on també apareix el setge de Maçanet, del qual en parlarem tot seguit.

Els rebels nord-catalans, els angelets, amb l’ajut dels miquelets, tropes irregulars catalanes, van mantenir la seva revolta contra els francesos fins ben entrada la dècada de 1670. Aquells anys Maçanet era plaça forta de miquelets, una cinquantena de catalans del terç de la ciutat de Barcelona, comandats pel capità Josep Boneu. A finals de juliol de 1675 una columna de 1500 homes de l’exèrcit francès dirigida pel general Le Bret atacà i posà setge a Maçanet. El capità Boneu, segons Pere Roura, “es defensà aferrissadament pam a pam pels carrers i finalment es féu fort a l’església, on els francesos enderrocaren part d’un contrafort”. La batalla acabà amb la rendició i posterior saqueig i crema de Maçanet.

Amb un passeig pel centre històric i els voltants de Maçanet de Cabrenys, vila en la qual encara romanen restes de la poliorcètica de l’època, n’hi ha prou per copsar com en època moderna, segles de continuats enfrontaments dels catalans amb França i Espanya, es va haver de modelar l’entorn més immediat en funció de les necessitats defensives. Muralles, espitlleres, torres de defensa, valls o fossats al voltant dels murs, i altres construccions d’autodefensa eren vitals per a la supervivència dels nostres avantpassats. Aquests elements defensius han gairebé desaparegut en molts pobles i ciutats del país. El creixement demogràfic i urbanístic (però també la manca de sensibilitat envers el patrimoni arquitectònic autòcton) n’és responsable.

Tanmateix, hem d’evitar que la memòria d’aquest passat convuls, que el record de l’intent de destrucció de la Nació Catalana que s’esdevingué entre 1640 i 1714 per part de França i Espanya, s’esvaeixi. Hi ha molta gent interessada en la desmemòria nacional dels catalans. Són els mateixos que ara i avui volen una Catalunya provinciana, decadent, subordinada, “multicultural” (en comptes de catalana), i de parla castellana, bastida sobre les cendres de la nostra cultura mil·lenària. El nostre coneixement de la cultura, història, territori i patrimoni catalans els deixa sense arguments.

Imatges de Maçanet de Cabrenys:

1- Portella del cementiri
2- Portella del molí
3- Portal de la ribera
4- Pont de Can Saguer
5- Església de Sant Briç, al poble de Tapis
6- Espitlleres vistes des de sota, des dels valls. A dalt hi ha el carrer de les Dòmines
7- Una vista de Maçanet


Bibliografia

Hernàndez, Francesc Xavier “Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003
Roura i Sabà, Pere “Maçanet de Cabrenys. Història i natura”, autoeditat, Figueres, 1999
Roura i Sabà, Pere “Els castells”, al programa de la festa major d‘estiu de Maçanet de Cabrenys, 2002