dimarts, 27 d’octubre de 2009

Els exèrcits de Catalunya

Francesc Xavier Hernàndez, conjuntament amb Francesc Riart, ha publicat una obra rigorosa d’història militar catalana, “Els exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments, organització” (Rafael Dalmau Editor, 2007). Després dels quatre volums de la també rigorosa alhora que divulgativa “Història militar de Catalunya” (Rafael Dalmau Editor), aquest autor s’ha centrat ara en els darrers dos anys de la Guerra de Successió a Catalunya.

El professor Hernàndez no es limita només a historiar els fets militars que altres historiadors abans ja havien treballat, sinó que ens detalla quin era l’armament utilitzat pel nou de trinca i professionalitzat Exèrcit Català format a corre-cuita l’any 1713 després de la marxa dels exèrcits aliats austriacistes arran del Tractat d’Utrecht, el seu equipament, formes de combat, organització militar, simbologia utilitzada (banderes), logística i fortificacions de la Barcelona de l’època. Un dels aspectes que criden més l’atenció del llibre és la constatació del caràcter multiètnic de l’Exèrcit Català, donat que havia acollit els soldats de diverses nacionalitats que no s’havien embarcat cap els seus països el 1713. Tanmateix, l’element ètnic que predominava era el català.

Gràcies al llibre, doncs, podem seguir el procés de formació de l’Exèrcit Català després que la Junta de Braços (el Parlament del Principat) decidís la no-rendició al Borbó el juliol de 1713. És evident que la formació d’un exèrcit reglat, modern, era possible només en un país amb estructures estatals. L’existència d’un parlament i la capacitat de formació d’un exèrcit, dos elements bàsics per considerar com a estat un territori determinat.

L’autor posa en relleu la tradició militar d’arrel autodefensiva i la cultura generalitzada d’ús d’armes dels catalans de l’època. En aquest sentit no m’he pogut estar de transcriure aquestes línies (pàg. 85) del llibre que expliquen perfectament aquesta idea: “Els catalans disposaven d’armes i sabien fer-les servir, i en el seu imaginari la possessió, el maneig i l’ostentació d’armes era un símbol sagrat que els identificava com a persones lliures en un poble sobirà”.

Com a historiador he de dir que estic completament d’acord amb la crítica de l’autor a les patums que han dominat el món universitari català, en aquest cas en l’àmbit historiogràfic, que han menyspreat i desencoratjat la recerca sobre història militar catalana, entre d’altres temes d’estudi. Segons l’autor, aquesta escola historiogràfica marxista catalana ha estat tutelada per certs sectors polítics (tornant a citar l’autor) “que van dictar temes, prioritats i ritmes” (pàg. 20). Per aquesta escola “Els temes militars eren considerats propis de l’èpica romàntica o de la ideologia militarista i per tant no rellevants, sempre conseqüència i mai causa, i per tant sense el suficient prestigi acadèmic. Aquesta realitat fàctica se sumava a la derrota catalana de la Guerra Civil que havia provocat en l’imaginari català un rebuig a tot allò referit a casuístiques militars, que alhora era producte d’una imposició en tant que el nacionalisme espanyol propiciava l’oblit sobre els conflictius aspectes militars de la història de Catalunya. Qualsevol que s’interessés per les variables militars d’un context històric podia ser titllat de militarista o fins i tot de feixista” (pàg. 19).

En tot cas, aquesta és una obra de referència per al coneixement d’un conflicte bèl·lic el desenllaç del qual propicià la pèrdua de l’Estat català, que des d’aleshores encara no hem tornat a recuperar.