dissabte, 12 de desembre de 2009

Conferència sobre Manuel de Pedrolo a Blanes

Fa pocs dies, a la Taverna de N’Esteve ( http://www.latavernadesteve.blogspot.com/ ) de Blanes, vaig assabentar-me del fet que la Casa del Poble de la nostra vila acolliria una conferència organitzada per la delegació de la Selva Marítima d’Òmnium Cultural sobre l’escriptor Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra 1918 – Barcelona 1990). L’acte es va dur a terme el passat dijous 10 de desembre a les 8 del vespre, amb la col·laboració de la Fundació Manuel de Pedrolo ( http://www.fundaciopedrolo.cat/ ).

La notícia de la organització d’aquest acte a Blanes em va sorprendre agradablement. Volia conèixer més coses sobre aquest escriptor, el nom del qual li deu sonar a moltíssima gent. Tanmateix, llur obra i compromís social i nacional el coneixen ben pocs catalans i catalanes. Jo mateix no en sabia gaire res fins fa relativament poc temps. Havia llegit a l’institut, com milers i milers de catalans entre els anys 70 i 90 del segle passat, el “Mecanoscrit del segon origen”, obra cabdal de la ciència ficció en llengua catalana, lectura obligatòria a secundària durant ben bé un parell de dècades. També havia llegit d’ell, com a lectura obligatòria de segon de BUP a l’institut Sa Palomera, a principis dels 90, “El premi literari i altres coses”. Tenia referències també de la seva activitat com a articulista des dels temps de la transició fins a la seva mort, articles que denunciaven, ahir com avui, la subordinació nacional a què viuen sotmesos els Països Catalans, així com el procés de substitució lingüística que ha viscut el nostre poble des de fa 300 anys fins ara, concebut i aplicat des d’Espanya. Sabia que el grup de música Mesclat ( http://www.mesclat.cat/ ), per al seu disc “Cròniques colonials” (2008), s’havia inspirat en el llibre de Manuel de Pedrolo del mateix títol de 1982, recull d’articles escrits per l’autor al diari “Avui”. Tal com diuen Mesclat en el llibret del seu disc, articles posteriors de l’autor foren aplegats en un sol volum el 1988, anomenat “Cròniques d’una ocupació”. Els dos llibres han estat units en un de sol, “Cròniques”, per Edicions El Jonc ( http://www.eljonc.com/ ). Però a part d’això, malauradament, no en sabia res més, d’en Manuel de Pedrolo, ni havia llegit cap més obra seva. La conferència em va servir per assabentar-me de molts altres aspectes de l’obra i la lluita per la llengua i el país endegada pel gran escriptor de la Segarra.

Els conferenciants foren Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor, i Josep Poveda, director de la Fundació Manuel de Pedrolo, i l’acte fou presentat per Salvador Roca. Després del passi d’un audiovisual sobre l’autor, els dos conferenciants destacaren el fet que Pedrolo conreà, en ple franquisme, gairebé tots els gèneres literaris. Conreà la novel·la negra, que en aquells anys tenia molt de públic, la ciència-ficció (amb el “Mecanoscrit del segon origen” al capdavant, novel·la que, segons l’autor, havia tingut tant d’èxit que havia arribat a tapar la resta de la seva obra), la traducció de grans autors de la literatura francesa i anglesa, el teatre (acostant a la llengua catalana les noves tendències del teatre europeu). Tot plegat, per guanyar el màxim nombre de lectors per a la llengua catalana en uns gèneres (sobretot la novel·la negra i la ciència ficció) que aleshores tenien molts adeptes. I tot això amb una constant lluita contra la castradora censura franquista, que provocà que moltes obres seves no fossin publicades en el moment de ser escrites.

El compromís de Pedrolo amb la llengua, la cultura i la nació catalanes, així com la denúncia de les injustícies socials, foren, segons Adelais de Pedrolo i Josep Poveda, els eixos sobre els quals girà l’obra literària de l’escriptor segarrenc. Això, i sobretot el seu independentisme declarat quan molt poca gent se’n reivindicava, el convertiren, durant la transició i els anys 80, en un artista incòmode, allunyat de l’elit cultural, i marginat pels mitjans de comunicació. El seu compromís amb la nostra llengua era màxim, arribant fins al punt que quan se li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va cedir els diners que guanyava l’autor amb la obtenció del guardó a la nounada Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Llur compromís amb la llengua catalana i amb l’independentisme militant, com ja hem dit, féu que s’allunyés de l’elit cultural del moment. Criticava aquells escriptors que havien guanyat prestigi escrivint en català i que després es passaren al castellà, sobretot els que escrivien als diaris en castellà del nostre país. La seva actitud amb els mitjans de comunicació fou també combativa. Parlava sempre i en qualsevol avinentesa en català. Adoptava aquesta actitud per posar en evidència la situació d’opressió lingüística i nacional que vivia el nostre poble. I si escrivia era per canviar la realitat, social, lingüística i nacional dels Països Catalans. De fet, ell mateix havia dit que, professionalment, no sabria fer res més a part d’escriure.

Pedrolo fou un lluitador per la llengua en moments crítics pel seu ús social, quan no gaudia de cap mena d’oficialitat, ans al contrari, quan era perseguit. Va mantenir viva la flama de la llengua a través de la seva literatura durant la foscor de la Dictadura. A més, era un independentista de pedra picada. Una de les frases que em va sobtar quan la vaig veure a la sala on es desenvolupà la conferència d’abans d’ahir, i amb la qual hi estic d’acord, com a mínim aplicada als anys 80, és la següent:

“Catalunya, un cos malalt [...], té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”.

Altrament, cal afegir que Manuel de Pedrolo fou un escriptor l’obra del qual té un abast universal. Segons Josep Poveda, la magnitud i la qualitat de llur obra el converteixen en un dels més grans escriptors de la literatura catalana del segle XX.

Per a molta més informació sobre la vida i l’obra de Manuel de Pedrolo, el web de la Fundació Manuel de Pedrolo:

http://www.fundaciopedrolo.cat/