dilluns, 28 de desembre de 2009

Barça: 110 anys d’Història, 110 anys de Catalanisme

En un número de fa relativament poc temps del diari “El 9 Esportiu de Catalunya” (diumenge 29 de novembre de 2009, nº2867), coincidint amb el 110 aniversari del nostre Barça, hi varen aparèixer dues notícies relacionades amb el procés engegat pel president del club, Joan Laporta, de recatalanització de l’entitat. En una d’aquestes notícies el diari es feia ressò de les declaracions del president de la penya barcelonista de Madrid: “A nosaltres, el fet de barrejar esport i política ens està perjudicant molt”. D’altra banda, Ferran Soriano, antic membre d’una de les juntes directives presidides per Joan Laporta, “considera que és “arriscat” i no gaire “bona idea” situar el club “a favor d’una determinada opció política””. Segons el diari “El 9”, Soriano pensa que “és complicat distingir la línia que separa el que és fer país amb fer política”.

Les declaracions d’aquestes dues persones de l’entorn blaugrana, el president de la penya barcelonista de Madrid i Ferran Soriano, no deixen de situar-se, tot i que matisadament i sense massa estridències, en la línia de crítica a Joan Laporta encetada per la premsa cavernícola espanyola, amb la col·laboració dels diaris amb seu a Barcelona escrits en llengua hispana, per haver portat, retornat, al cap i a la fi, al Barça en la defensa dels drets de la Nació Catalana. Un dels grans arguments que sostenen els que critiquen el posicionament públic de Laporta és que no s’ha de barrejar esport i política, per una banda, i que el president del F.C. Barcelona no pot fer pública la seva ideologia per no ofendre els socis que pensen diferent d’ell. Suposo que els que diuen això no deuen voler recordar el president màrtir del Barça, Josep Sunyol, assassinat pels franquistes el 1936 que, a més de presidir el F.C. Barcelona, era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol. De moment, Joan Laporta no ha arribat, ni de bon tros, a posicionar-se políticament de forma tan nítida com Josep Sunyol (que popularitzà el cívic lema “esport i ciutadania”), però ja ha rebut moltíssima més pressió mediàtica que la que degué arribar a tenir mai el president assassinat.

Constatem també com des de l’espanyolisme mediàtic contínuament es recorda que no s’ha de barrejar mai esport i política, però casualment ningú no ha badat boca quan a la Comunitat Autònoma d’Euskadi els tres partits nacional-espanyolistes (PSOE, PP i UpyD) han votat a favor que la selecció espanyola de futbol jugui partits en territori d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, una de les “barreges” més flagrants entre esport i política que recordo. Evidentment tampoc no criticaren l’onada de nacionalisme espanyol que provocà la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa 2008.

Però el que cou més són les crítiques a la recatalanització del club que provenen de persones que (almenys suposadament) són del Barça. Aquestes crítiques són fruit de la ignorància, de la mala fe o fins i tot d’un odi pregon a la història del Barça, i per extensió a la de Catalunya. Per això, recomano a tots aquells que desconeguin la història del club que llegeixin la tesi doctoral del doctor en antropologia Jordi Salvador, “Futbol, metàfora d’una guerra freda. Un estudi antropològic del Barça”. La tesi demostra de forma irrefutable com el F.C. Barcelona es va integrar des de pràcticament el seu naixement al moviment nacionalista català, un moviment polític, evidentment, però també social, cívic i cultural. Aquesta tesi és en xarxa (http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0920105-140926/index_an.html ), i es pot trobar també en forma de llibre amb el mateix títol (Editorial Proa, 2005).

Entre d’altres coses, diu Jordi Salvador (pàg. 75), quan parla de la creació el 1910 de l’actual escut, que “L’adopció de la Creu de Sant Jordi era tot un senyal de continuïtat amb el corrent catalanista de l’època, que va prendre la icona de sant Jordi com un dels seus símbols principals” tal com ho feren entitats catalanistes (el Centre Excursionista de Catalunya el 1890), institucions culturals (l’Institut d’Estudis Catalans el 1907) i polítiques catalanes (la Mancomunitat de Catalunya i més endavant la Generalitat). El 1918 el Barça s’adherí a la demanda d’autonomia per a Catalunya feta pels ajuntaments del Principat, mentre que el 1919 participà en els actes de reivindicació nacional catalana de l’11 de Setembre (pàg. 76). “Els dirigents del Barça d’aleshores fan una política social que sintonitza perfectament amb àmplies capes de la població catalanista”. Així, el F.C. Barcelona va donar suport a altres entitats sorgides del teixit associatiu catalanista (pàg. 77).

El 1925, en plena dictadura anticatalana de Primo de Rivera, els 14.000 afeccionats del Barça que omplenaven el camp del carrer de la Indústria durant un partit del club blaugrana xiularen unànimement la interpretació de l’himne d’Espanya. De resultes d’això el camp fou tancat sis mesos i el president Joan Gàmper es va haver d’exiliar. Qui vulgui conèixer amb detall aquest incident pot consultar l’obra de referència de Josep Maria Roig Rosich “La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural”, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1992).

Gràcies a l’obra del professor Lluís Duran “Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana” (Afers, 1997) sabem que el Barça era soci protector d’una de les entitats catalanistes més actives, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (pàg. 60), i als anys 30 participà, al costat d’associacions inequívocament catalanistes i independentistes com Palestra, el CADCI i Estat Català, en la celebració del Centenari de la Renaixença a Ripoll el 1933 (pàg. 323-325).

Molts anys després, el 1977, tal com ho recull Jordi Salvador a la seva tesi (pàgs. 110 i 111), el jugador del Barça Johann Cruyff fou entrevistat a la revista “Arreu”. L’entrevistador preguntà a Cruyff: “T’estimaries més que el Barcelona no tingués la representativitat que li han donat els seus seguidors durant el Franquisme i perdés la càrrega extraesportiva que els fets demostren que dificulta la marxa esportiva?”. Cruyff contestà el següent, tot captant el sentiment de l’afició blaugrana: “Aquesta representativitat és una part consubstancial del Barcelona, sense la qual el club seria una altra cosa.”

El que sí que demostren els fets és que el Barça té una inequívoca trajectòria catalanista, d’implicació amb la defensa de la Nació Catalana. El catalanisme és el moviment reivindicatiu que ha configurat la identitat del club. Des de l’accés a la presidència del Barça de Joan Laporta el club no ha fet una altra cosa que continuar aquesta història, aquesta tradició de reivindicació nacional, una història i una tradició que, des de les juntes que dirigiren el Barça des dels anys 80 fins el 2003, es varen mirar d’aigualir. Qualsevol cosa que no sigui aquesta “barreja” d’esport i política que ha fet gran el nostre estimat club representa una deslleialtat als orígens, a la identitat i a tota la història del F.C. Barcelona.