El món de la historiografia catalana està de dol arran de la mort, conseqüència d’una malaltia que patia des de feia cinc anys, el passat dia 4 de gener, del professor Pere Anguera, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili.Pere Anguera va néixer a Reus (Baix Camp) l’any 1953, i el 1975, en ple franquisme, fou un dels fundadors en aquesta ciutat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), essent detingut juntament amb una vintena més de persones l’any 1981, en plena repressió postfranquista, acusat de pertànyer a Terra Lliure, fet que provocà grans mobilitzacions, liderades per la Crida a la Solidaritat. El seu activisme polític el portà a participar, en aquells anys, en diferents campanyes en defensa del país i per la llengua catalana.
La seva vocació, la seva passió, fou l’estudi de la història del nostre país. L’any 1977 es llicencià en geografia i història per la Universitat de Barcelona, fet que significà el punt de partida d’una profitosa i prolífica carrera de docent i investigador. Destacà en l’àmbit de la història local, disciplina de la qual en fou un veritable renovador, així com en la investigació del carlisme i dels orígens del catalanisme. Pel que fa a l’estudi i interpretació del catalanisme, s’esmerçà en demostrar-ne (aconseguint-ho) les arrels populars i progressistes, mercès a les seves múltiples investigacions i obres.
Pel que fa a la història del carlisme destaquem “Els malcontents del corregiment de Tarragona” (1993) i “Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya” (1995). Sobre catalanisme cal mencionar “El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional” (1997) i “Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme (1808-1868)” (2000).
Els darrers temps l’historiador i patriota reusenc els dedicà a acabar una obra en quatre volums, que ha de servir per historiar el procés, a cavall dels segles XIX i XX, de conversió d’una sèrie d’elements en símbols de la nostra nació. La magna obra es titula “Els orígens dels símbols nacionals de Catalunya” i serà publicada per Rafael Dalmau Editor. Constarà de dos llibres que sortiran al carrer de seguida, a finals d’aquest mes de gener, “Les quatre barres: de bandera històrica a senyera nacional” i “Els Segadors: com es crea un himne”, i de dos més que ho faran per la diada de Sant Jordi: “La nacionalització de la sardana” i “Sant Jordi, patró de Catalunya”. Rafael Català i Dalmau, responsable de Rafael Dalmau Editor, conscient de la feinada que va tenir Pere Anguera per acabar aquestes quatre obres (amb l’ajut de la seva esposa Mercè Costafreda) i de la gravetat de la seva malaltia, en declaracions al diari “Avui” va dir el següent: “Crec que ha aguantat per acabar els textos que tenia pendents”.
En l’àmbit de la seva ciutat cal dir que va estar molt lligat al Centre de Lectura de Reus, entitat de la qual fou president entre 2001 i 2007.
El compromís patriòtic de l’historiador reusenc en els darrers anys es materialitzà, per exemple, ara des del camp de la història, amb la participació el 2007 en el I Congrés d’Història de l’Independentisme Català i amb col·laboració amb la Comissió del Centenari de l’Estelada, validant la data de l’efemèride i escrivint el pròleg a la reedició del llibre “Orígen de la bandera independentista” (2008) de Joan Crexell.
Jaume Renyer, en el seu blog, recorda el patriotisme de Pere Anguera tot recuperant una entrevista que li féu el “Diari de Tarragona” el 10 de març de 1991. En un moment de l’entrevista el periodista li preguntà que quina era la seva ambició. L’historiador reusenc contestà que “Ser president de la república dels Països Catalans”. Quan el repòrter li demanà que es definís ideològicament, ell respongué: “Per la pega, català”.
Dues de les seves darreres obres foren “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) i “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català” (Rafael Dalmau Editor, 2009), de les quals n’he parlat anteriorment en aquest blog i que es situen en l’esmentat àmbit de recerca de les arrels populars del catalanisme.
La historiografia catalana ha perdut un dels seus puntals, un home que des del rigor científic i l’honestedat intel·lectual treballà per consolidar una Història nacional catalana. Per sort el seu llegat perdura en la seva obra i, sobretot, en els seus deixebles, molts dels quals han continuat la línia investigadora que ell encetà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada