Els fets de l’11 de setembre de 1901. Segona part

Efectivament, la convocatòria per part de la Unió Catalanista (UC) de la manifestació en protesta per la detenció dels joves catalanistes es mantingué. La revista catalanista maresmenca “La Costa de Llevant” reproduí un article (que duia el títol “Manifestació Catalanista”) publicat abans a “La Renaixensa” en el qual s’explicava com havia transcorregut la manifestació.

Segons aquest article, de bon matí van començar a arribar a la plaça de Catalunya grups d’obrers (molts dels assistents duien “un llas ab las quatre barras”), “Las entradas á la Rambla de Canaletas y al carrer de la Canuda, estavan plenas de gom á gom per gent de tots los estaments, que esperavan la sortida de la Junta Permanent de la Unió Catalanista”. S’hi aplegaren “nutridas representacions de centres obrers, polítichs, industrials y artístichs, regonegudas personalitats en las lletras, en la política, en lo comers, en la industria y propietat, en una paraula, allí comparegué Barcelona ab tot lo que te de genuinament catalá”. A més dels elements propers a la UC, també s’adheriren a la manifestació els federalistes de Josep Maria Vallès i Ribot i Miquel Laporta, l’Orfeó Català i una representació dels “nostres estimats éuskars y nostres germans rossellonesos y mallorquins residents en aquesta ciutat”, que “formavan contingent nombrós”. Cal destacar que la manifestació no va rebre el suport de la Lliga.

La Junta Permanent de la UC era encapçalada pel seu president, Manuel Folguera i Duran, amb els expresidents Permanyer, Suñol i Guimerà i els joves detinguts, que duien “una hermosa corona de roure y llorer lligada ab una cinta nacionalista”. La manifestació enfilà la Ronda de Sant Pere, en direcció al passeig de Sant Joan, essent aplaudida des dels balcons per molts curiosos que contemplaven el seu pas. La manifestació, doncs, es dirigia al monument de Rafel de Casanova, on hi volien deixar com a homenatge la corona de roure i llorer.

En aquest punt seguirem la narració de “La Renaixensa”:

“Un cop arribats al peu de la estátua, la Junta Permanent de la Unió Catalanista y’ls companys nostres d’ideas que duyan la corona, s’enfilá á dalt lo jove Joseph Mª. Folch y Torres ab dos companys més de procés, per una escala de má disposada pera aquet objecte y colocaren la corona al monument, passant-la pel pal de la bandera de Santa Eularia al que está abrassada la estátua del valent Conseller en Cap. [...]

>> Una vegada coronada la estátua del lleal Casanova, abrassat á ella, dirigí la paraula als concurrents don Manuel Folguera y Durán, donántloshi en nom de la Unió Catalanista la més coral enhorabona. Digué que lo realisat era una acte de solidaritat honrós pera tots los catalans y que aquella figura’ls recordava’l dever de conquerir la llibertat [la negreta és meva]. Acabá son emocionat parlament recomanant á tots los presents que conservessin l’ordre que havía regnat fins aquell moment y que obressin ab prudencia pera assegurar lo triomf de la patria.

>> Lo senyor Folguera fou molt aplaudit y la concurrencia, practicant al peu de la lletra lo indicat per l’orador, desfilá sense esvalotar, oferint un espectácle pocas vegadas vist en nostra ciutat. Tothom se n’entorná á casa seva ab molt de seny, evidenciantse que’ls catalans tenen cultura pera constituhir un poble lliure [la negreta és meva]”.

La manifestació fou un èxit. Les cròniques informen que hi van assitir entre 5.000 i 10.000 persones, una xifra molt important per a l’època.

La presència policial, vigilant un catalanisme que espantava cada cop més a les autoritats espanyoles, sembla que hi fou important, tot i que discreta. “La Renaixensa” ho comenta amb humor:

“No’s vejé gaire policía, y’ls civils, encare que semblés que se’ls hagués dragat la terra, no es veritat que se’ls hagués dragat, perqué tots los dels pobles dels vols, que no son pocas dotzenas de dotzenas, habían fet cap al lugar del peligro. Lo que hi ha es que no se’ls veya pels carrers de Barcelona”.

Aquell multitudinari acte catalanista posà de manifest que el catalanisme s’anava estenent a capes cada vegada més amples de la societat catalana. “La Renaixensa” ho veia, profèticament, d’aquesta manera:

“Han fet cría’ls cuatro locos, veritat? Y la que encare farán!”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant”, 22 setembre 1901

Imatges: Una vista de la manifestació, apareguda a "Joventut" 26 setembre 1901, nº85, pàg. 645; en Josep Maria Folch i Torres.

Els fets de l’11 de setembre de 1901. Primera part

L’11 de setembre de 1901 un grup de joves membres d’algunes de les entitats més representatives del catalanisme integral que, al voltant de la Unió Catalanista (UC) s’havien format al tombant de segle a Barcelona (Catalunya i Avant, Lo Renaixement, Lo Sometent, Los Montanyencs, Lo Jovent Català-La Falç, Lo Tràngul-Llevant), anà a fer una ofrena floral a l’estàtua a Rafel de Casanova, situada al que ara seria el passeig Lluís Companys, prop de l’Arc de Triomf.

Una part dels joves proferí crits considerats contraris a la unitat de l’Estat espanyol, fet que propicià que un petit grup de policies els intentés detenir. Uns quants d’aquests catalanistes, vint-i-quatre concretament, lluny de fugir, decidiren entregar-se a la policia, convençuts que no havien fet cap mal. Un cop detinguts van ser conduïts a les dependències policials. Mentrestant, Lluís Marsans, president de Catalunya i Avant, i cinc persones més, es dirigiren a la comissaria per assabentar-se d’allò que havia passat. Després d’un incident amb la policia, aquests sis també van ser detinguts.

L’endemà al matí, tots trenta (entre els quals, a més de Lluís Marsans, cal destacar la presència de Josep Maria Folch i Torres, que més endavant crearia “El Patufet” i que esdevindria un cèlebre escriptor de novel·la infantil i juvenil) van ser duts a la presó, on s’hi van estar dos dies sencers, fins el seu alliberament. Tot i això els primers vint-i-quatre detinguts foren processats. Un cop alliberats es varen reunir tots plegats juntament el president de la UC, Manuel Folguera i Duran, i altres dirigents del partit, com Josep Maria Roca, Domènec Martí i Julià, Pere Aldavert i Àngel Guimerà. Allí en sorgí la idea de crear una organització d’ajut als catalanistes empresonats i represaliats. El nom triat per a la nova entitat, situada a l’aixopluc de la UC, seria La Reixa, i el seu primer president seria en Josep Maria Folch i Torres.

La Reixa, segons el professor Jaume Colomer, “es mostrà molt eficaç en l’ajut als catalanistes perseguits” i l’any 1902, per exemple, un dels beneficiaris de la seva acció fou Enric Prat de la Riba, dirigent de la Lliga, que fou empresonat per les autoritats espanyoles per haver escrit un article considerat separatista, que fou publicat a “La Veu de Catalunya”.

Però La Reixa, a més de donar suport als catalanistes perseguits per les autoritats, va convertir-se en una organització que coordinà les entitats del catalanisme integral. Aquests dos vessants de les seves activitats tot sovint posaren La Reixa fora de la llei, controlades constantment per la policia.

Però tornem a la detenció dels joves catalanistes a l’estàtua de Rafel de Casanova. La Unió Catalanista convocà per al següent diumenge 15 de setembre (tot i l’alliberament dels detinguts) una concentració a la plaça de Catalunya per protestar per la detenció.

Continuarà


Bibliografia

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995
Crexell, Joan “El monument a Rafael Casanova”, Edicions El Llamp, Barcelona, 1985
Crexell, Joan “Detenció de patriotes l’11 de setembre de 1901”, dins de la revista “El Llamp” (30 agost 1984, nº11)

Una actitud digna d'en Vicenç Albert Ballester

Continuarem parlant d’en Vicenç Albert Ballester (creador de la senyera estelada del triangle blau i l’estel blanc) en aquest centenari de la senyera estelada. A l’anterior article publicat també en aquest blog, que duia per títol “Un homenatge a en Vicenç Albert Ballester, creador de l’estelada”, vam fer una ràpida llambregada a la seva biografia. En aquest ens centrarem en la seva vinculació amb la tot just nascuda Associació Catalana de Beneficència l’any 1908, i recuperarem un article d’aquell mateix any a la publicació catalanista integral “Metralla”, l’autor del qual, Francesc X. Vergés, es refereix a en Ballester, a la vegada que, en el darrer paràgraf formula una dura crítica a la posició presa per la Lliga Regionalista respecte de la persecució al catalanisme.

L’any 1908 (dos anys després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions i tres anys després del cèlebre assalt per part de militars espanyols al “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”), en plena persecució als catalanistes més militants, especialment aquells que publicaven articles a la premsa, va néixer l’Associació Catalana de Beneficència (ACB). L’ACB substituïa La Reixa (creada el 1901) i la Comissió Benèfica de la Unió Catalanista en la tasca d’ajut als catalanistes perseguits per l’acció repressiva de les autoritats espanyoles.

L’ACB, entitat adherida a la Unió Catalanista, es constituí oficialment el 22 d’agost de 1908, sota la presidència de Vicenç Albert Ballester. L’Onze de Setembre següent l’ACB repartí a Barcelona un full de propaganda en què es demanaven donatius econòmics a benefici dels catalanistes perseguits i empresonats. La fulla fou denunciada i es dictà auto de processament i presó per al president (Ballester), caixer (Josep Catarineu) i secretari (Manuel Pagès) de l’entitat. Ja empresonat, en Vicenç Albert Ballester, juntament amb dos altres catalanistes represaliats (en Secundí Puig de Franch, director del diari “El Poble Català” i en Francesc Presas, periodista de la publicació figuerenca “Empordà”), sembla que va rebutjar un indult que se li oferia, o almenys això es dedueix de l’article que transcriurem més endavant.

Finalment, segons apareix en una notícia al setmanari catalanista “Gent Nova” (9 gener 1909 nº373, pàg. 6) de Badalona, en Ballester, en Pagès i en Catarineu* foren absolts després d’un judici oral que fou celebrat a l’Audiència de Barcelona, així ho calculem, entre els darrers dies de 1908 i la primera setmana de 1909, en el qual foren defensats pels lletrats Antoni Sansalvador (Ballester), Francesc Albó (Catarineu) i Salvador Millet (Pagès). Amb tot, sembla que el fiscal, no conforme amb la sentència, la va recórrer al Tribunal Suprem espanyol.

Aquest és l’article de Francesc X. Vergés, titulat “Actitut digne” i publicat a “Metralla” (23 octubre 1908 nº89 IX Extraordinari, pàg. 7):

<<L’actitut d’en Francisco Presas, d’en Puig de Franch i d’en Vicens A. Ballester, ha afirmat una vegada més devant dels que tenen ulls i no hi veuen, que’l nostre moviment es fondo, està concrecionat en l’ànima del nostre poble. A devant dels ilusos s’ha demostrat altra vegada, de qu’es viva i ben viva l’ànima de Catalunya. Ja’ls processats no volen indults, ja’ls exilats sofreixen gustosos les amargors del exil ja no’s demana clemencia, sols justicia s’exigeix. Un chor de veus mascles s’ha aixecat cridant fort “Fora’l perdó!” “No’l volem!” “Preferim les persecucions a les almoines palatines” Vetaquí un gest que sols té parió en les époques més llunyes, en aquelles epoques de races indòmites que no’s doblegaven mai sota’ls afalacs del enemic; aquelles époques d’un Rei Jaume, d’un Clarís, d’un Roger de Llúria.

>>L’actitut dels nostres companys nacionalistes, marca un nou període, una nova era, marca unes orientacions ben oposades a les de molts de casa nostra que han cregut que llepant barrots de cadira, que vestint en certes ocasions “jaqué” o “smokin” podien lograr l’Autonomia de Catalunya.>>

La imatge que il·lustra l'article, que representa una colla de catalanistes detinguts, va aparèixer en el número 132 de la publicació "La Tralla".

* En Josep Catarineu va morir poc després, a principis de març d’aquell any 1909. Segons “Metralla” era un “Nacionalista integuèrrim no cobejá jamai en son cor petites miserietes de capelleta. Ab tots els companys en amors patris compartí entussiasmes i ilusions” (“Metralla” 11 març 1909 nº109).

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Segona part

L’èxit de les fogueres patriòtiques de1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats catalanistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907. Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a “El Poble Català”, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, fa referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i el finalitza així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.

L’actiu dinamitzador cultural i catalanista blanenc Joan Ribas i Carreras s’afegí a la crida de les foguerades patriòtiques amb un article aparegut a “La Costa de Llevant” titulat “Fochs de Patria” (LCDL 22 juny 1907), en el qual informa del procés de recuperació de Francesc Cambó (important dirigent de la Lliga Regionalista que el mes d’abril havia estat víctima d’un atemptat lerrouxista) a la masia de la Pedra (o la Roca) del Ram de Canet. En Ribas i Carreras volia que els focs es convertissin en un homenatge a Cambó:

“A encéndrer aquesta vetlla foguerades en tots los cims; á dirho ab parla de foch perqué els própis y els estranys ho sápigan, que’ns sentím granment honrats d’hostatjar en nostre terme al il-lustre ferit, al qu’ab sa sanch viriosa sagellá y enfortí l’espléndida Solidaritat Catalana! Que pregónin els nostres fochs de germanor, que’l batallador ha entrat en prometedora convalescencia, ab els ayres salutífers de la Masía de la Pedra del Ram. [...] Companys nacionalistas y solidáris de la Costa de Llevant; á encimarar fochs per Catalunya y per testimoniar afecte d’hospitalitat y goig de milloría á En Francesch Cambó, el benemérit propulsor de las reivindicacions patrias”.

Blanes fou una de les poblacions del país on es van fer foguerades patriòtiques, en el nostre cas al cim de la muntanya de Sant Joan. Les cròniques ens informen que:

“La foguera que’l vespre de la vigilia varen encendre al cim de la montanya d’aquest nom [Sant Joan], els autonomistas y nacionalistas, agafá grans proporcions per lo que tením la seguretat que havía de ser vista desde termes forsa llunyans: també se’n varen encendre per la vila en nombre bastant regular” (LCDL 29 juny 1907). Darrera d’aquesta foguera hi devia haver l’efímer Aplec Nacionalista de Blanes, impulsat bàsicament pel mateix Ribas i Carreras, entre d’altres personalitats.

Altres pobles dels voltants també en varen fer. A Malgrat, els nacionalistes, sobretot la gent més jove, agrupats al voltant del Centre Autonomista Malgratenc, en varen fer un dalt del turó d’en Serra:

“En la revetlla de Sant Joan algun joves, verdaders aymants de nostra terra, entusiasmats per la iniciativa de la “Veu de Capellades” y no volguent ésser menys patriotas que’ls nostres confrares d’altres poblacions de Catalunya, iniciaren la conveniencia de secundar tan hermosa idea, á quin efecte el “Centre Autonomista Malgratench” organisá dit acte, que fou una verdadera vetlla d’alegría y germanor. A dos quarts de vuit del vespre sortiren els expedicionaris cap al turó d’en Serra, (una de las montanyas més altas dels voltans); un cop á dalt se feren els preparatius y poch abans de las nou, s’encengueren fochs de bengala y al punt de las nou s’encengué la foguera, se tiraren coets, y mentres anava cremant s’entoná el nostre himne y ballaren sardanas” (LCDL 6 juliol 1907). Veiem com els cants i les danses patriòtiques hi eren presents.

A Canet també se’n va fer una, de foguerada patriòtica, en aquest cas al cim de Pedra Castell:

“En la revetlla de Sant Joan, un estol de catalanistas pujaren á Pedra-Castell, el foch patriótich, que’l feren durar uns set quarts d’hora. Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).

Altres poblacions properes on se’n varen fer (segons relació feta per Amador Romaní) foren Tossa (Puig del Molí de Vent, Cap de Tossa), Arbúcies (Castell de Montsoriu), Arenys de Mar (Pic de la Pietat), Sant Feliu de Guíxols (Turó de l’Home), Vilassar de Mar (Castell de Burriac) i Cabrera de Mar (Cim de Sant Joan).

Se’n varen fer també a la Catalunya Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic “Manyoch Regionalista” d’aquest poble, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan.

El 1908, com veiem, també se’n varen fer. Des de Pineda se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:

“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.

Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a “La Costa de Llevant” per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa “La Costa de Llevant”, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.

Pensem que la foguera de Tossa no es va arribar a fer, donat que no n’hem trobat pas notícies a “La Costa de Llevant”, i aquesta devia ser la tònica general arreu del país. Només les entitats més properes al nacionalisme radical i el catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (“Gent Nova”, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.

Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que des d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques d’inicis del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. Des del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el passat 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.

Imatges: Joan Maragall al Montseny; Castell de Sant Joan de Blanes.


Fonts consultades:

“Gent Nova” de Badalona, 19 juny 1909
“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes)
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995

Article publicat al Celobert de Blanes (nº 59, juny/juliol 2008) i Malgrat (nº14 juny/juliol 2008).

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Primera part

En aquest article parlarem d’un fenòmen que s’esdevingué a la Catalunya de principis del segle XX, del qual molt poca gent en deu tenir notícia, i que l’investigador Jordi Castellví ha donat a conèixer darrerament: les fogueres patriòtiques de la nit de Sant Joan.

El present article i la seva segona part estan basats en el treball d’investigació de l’esmentat autor i en les meves recerques al setmanari “La Costa de Llevant”, més altres aportacions hemerogràfiques.

El novembre de 1905 es produí l’assalt de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions catalanistes “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”. Aquesta era la resposta dels militars a un acudit del dibuixant Joan G. Junceda publicat a l’esmentada revista satírica “Cu-cut!”, considerat ofensiu per l’exèrcit espanyol. El govern espanyol, lluny de condemnar l’acció violenta, hi donà suport mitjançant l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions, que penava els fets que hom considerava ofensius per als símbols d’Espanya (bandera, exèrcit, monarquia...). Aquesta llei, el 1906 portà a la majoria de forces polítiques catalanes a fer pinya en una gran coalició electoral, la Solidaritat Catalana.

En aquest context d’efervescència catalanista, des de les planes del periòdic “La Veu de Capellades” (2 de juny de 1906), d’aquest poble de la comarca de l’Anoia, sorgí una original iniciativa: que per la nit de Sant Joan que s’acostava, a arreu de Catalunya s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada poble i cada comarca, en senyal de germanor de tots els catalans.

“La Veu de Capellades” es feia ressò de la idea d’un grup de capelladins de pujar a l’encimbellat castell de la Pobla de Claramunt, per encendre-hi una gran foguera per Sant Joan. La gent de Capellades, però, no volia que aquella iniciativa restés reclosa només al seu poble, “y per aixó convoquém á tots els cataláns de cor [...] pera que en ses comarques respectivas realisin un acte consemblant, aixecantne fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol, en tots els antichs castellots ó atalayas morescas que restan escampadas en tots els indrets de Catalunya.”

Com aconseguiren els capelladins fer arribar el seu missatge arreu del país? Doncs mitjançant una crida als nombrosos periòdics catalans i catalanistes, d’abast local, comarcal i nacional (“La Veu de Catalunya” i “El Poble Català”) i de totes les tendències, des de “La Veu de Capellades”:

“Y preguém á tota la prempsa catalana que’s fassi ressó d’aquesta convocatoria y contribueixi al éxit de la “Salutació germanívola”, á fi de que nostre modesta iniciativa es converteixi en un aconteixement de proporcions grandiosas, que posi de relleu una volta més, las falagueras corrents de germanor que lligan amorosidament á tots els bons fills de Catalunya”, deia “La Veu de Capellades”.

El setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, que tenia com a àmbit d’actuació la comarca del Maresme, Blanes, Lloret i Tossa, també s’afegí a la crida, amb un article titulat “Una bona pensada” (LCDL 16 juny 1906), en el qual es reproduïa l’article aparegut a “La Veu de Capellades”.

Els catalanistes de Capellades van triar Sant Joan, una festa simbòlica, celebrada amb les fogueres arreu dels Països Catalans, amb tot el valor màgic i purificador atribuït al foc. D’aquesta faisó, aquells capelladins de fa cent anys uniren la màgia i la sacralitat immemorials de la nit de Sant Joan amb el sentiment patriòtic català. A més, tenien l’esperança que, un cop dalt del cim i encesa la foguera, veurien altres fogueres en altres cims, des dels indrets més propers fins on arribés el seu esguard, per així poder copsar de nit la unitat dels catalans.

No oblidem tampoc la vessant excursionista de la iniciativa, perquè calia, en primer lloc, arribar al cim d’un turó o muntanya, des del qual es pogués albirar de nit la comarca o fins i tot part del país. En aquells anys l’excursionisme es trobava en franca expansió a Catalunya, i va ser l’excursionisme, i més endavant també l’escoltisme, un dels fenòmens socials que van forjar més catalanistes.


Però no tothom va veure amb bons ulls la crida a fer fogueres catalanistes per Sant Joan. El combatiu setmanari catalanista barceloní “La Tralla” denuncià a l’article “Contra les fogueres”, signat pel pseudònim Korb, que els enemics del puixant moviment nacional català, concretament certs “caciquets rurals” membres dels partits polítics vinculats al sistema polític de la Restauració borbònica miraren de prohibir fogueres mitjançant ordres governatives. La gent de “La Tralla” informava que havien rebut cartes de gent de fora de Barcelona denunciant prohibicions de fogueres, i que es van “destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals” (“La Tralla” 29 juny 1906).

“La Costa de Llevant” comminà la gent de Canet de Mar a pujar la nit de Sant Joan al cim de Pedra Castell, “encenent grossa foguerada, á n’els companys de Catalunya envihemloshi’l saludo de germanor”. El cronista de Canet afegia que “La nit de Sant Joan, encisadora com es, se presta, no hi ha dupte, á sortir á fora pera airejarse y cantar una cansó á la Patria” (LCDL 16 juny 1906). El cant de cançons patriòtiques havia de formar part també d’aquella experiència.

A Premià de Mar, la comissió executiva de la festa nacional catalana (que també es constituí a Capellades) recomanava a totes les entitats del municipi i a particulars que per la nit de Sant Joan encenguessin els focs dalt de les muntanyes dels voltants, “com á manifestació del foch d’entussiasme que nía en nostres cors y com á proba de solidaritat y fermesa” (LCDL 16 juny 1906).

La foguera de Canet es va encendre a les 10 de la nit i va durar cinc quarts d’hora. Sembla que la convocatòria a la comarca del Maresme va tenir força èxit perquè des de Pedra Castell “se’n arribáren á ovirar en la part de la costa fins á Barcelona, en número de vuyt fochs, al cím de tantas altres montanyas; l’efecte era hermós y la nit molt deliciosa” (LCDL 30 juny 1906). Sabem que una d’aquestes fogueres es va encendre al cim del Mont Cabrer, a Cabrils (LCDL 7 juliol 1906).

Els de Capellades, des del Puig del Gall, van veure fogueres dalt de Sant Jeroni (Montserrat), a la Tossa de Montbui, al castell de la Pobla de Claramunt, a la muntanya de Miramar, a Llobreia, can Brugués, Freixes..., “peró en cremavan moltas y moltas altres, vers las llunyanias del horitzó”. “N’hi havia que semblavan encesas al cel”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (LCDL) (1906) (Arxiu Municipal de Blanes)
“La Tralla”, 29 juny 1906
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005


Article publicat al Celobert de Blanes (nº 58, maig 2008) i Malgrat (nº13, maig 2008).

Els inicis de la Solidaritat Catalana

He elaborat el següent text a partir dels articles titulats "La Solidaritat Catalana" publicats en diversos números de la revista Celobert en les seves edicions de Blanes (nº 35, juny 2006), Lloret (nº 15, maig 2006) i Malgrat (nº 10, novembre-desembre 2007). Les imatges que il·lustren l'article es corresponen a la portada del primer número de la revista "Cu-cut!" i a l'acudit d'en Junceda que motivà l'atac dels oficials espanyols a aquesta revista satírica i al diari "La Veu de Catalunya".

El 25 de novembre de 1905 un nombrós grup d’oficials de l’exèrcit espanyol entraren per la força a les redaccions de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, amb seu a Barcelona, tot destrossant-ne les instal·lacions i agredint la gent que hi era. El pretext d’aquest assalt fou la publicació per part del setmanari satíric “Cu-cut!” d’una innocent caricatura de Joan G. Junceda (l’eminent dibuixant vinculat amb Blanes), que els militars consideraren que injuriava l’exèrcit espanyol. Aquells fets provocaren la caiguda del govern espanyol presidit per Eugenio Montero de los Ríos, substituït per Segismundo Moret, el qual aprovà una llei de Jurisdiccions que legitimava l’acció dels assaltants, tot posant sota jurisdicció militar els delictes contra l’exèrcit i la pàtria.

Aquesta llei va trobar una amplíssima oposició a Catalunya, perquè era considerada una agressió a la llibertat de premsa i d’opinió. D’aquesta faisó, es va començar a gestar un moviment polític unitari que cristal·litzà amb la creació de la Solidaritat Catalana. La Solidaritat, un dels principals dirigents de la qual fou Francesc Cambó, aplegà una colla de forces polítiques d’allò més heterogènies: la Lliga Regionalista, diversos grups republicans (un segment de la Unió Republicana, el Centre Nacionalista Republicà i els federals), la Unió Catalanista i els carlins. El principal enemic de la Solidaritat, a més de les forces monàrquiques més integrades al sistema de la Restauració, fou l’anticatalanisme furibund d’Alejandro Lerroux, un polític republicà que basava el seu discurs en la demagògia espanyolista. El programa polític de la Solidaritat demanava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i una indefinida reivindicació d’autogovern per a Catalunya.

El primer míting de la Solidaritat fou a Girona, l’11 de febrer de 1906, però l’acte més representatiu i multitudinari va tenir lloc a Barcelona, als voltants del Parc de la Ciutadella, el 20 de maig següent, una concentració d’homenatge als diputats que, al Parlament espanyol, van oposar-se a “la despótica lley de las jurisdiccions”, tal com la qualifica la revista “La Costa de Llevant”. Les cròniques de l’època ens diuen que hi assistiren unes dues-centes mil persones, una part de les quals vingudes de la nostra vila.

“La Costa de Llevant” ens informa que en Joan Ribas i Carreras fou el principal impulsor a Blanes de la campanya de recaptació de fons per finançar la manifestació de Barcelona. Les associacions blanenques més importants (la Casa del Poble, el Centre Catòlic, el Centre d’Unió Republicana, l’Orfeó de Blanes i el Primer Casino), mercès a les gestions d’en Ribas i Carreras, obriren llistes de subscripció perquè els seus associats hi fessin aportacions econòmiques. Algunes d’aquestes entitats s’adheriren a l’acte i portaren delegacions a la manifestació. En representació de l’Orfeó hi acudiren una colla de socis, entre els quals dos coristes obrers, un espardenyer i un mariner, que vetllaven la senyera de l’entitat, les despeses de viatge dels quals foren pagades per en Ferran Agulló i Vidal, el conegut escriptor i secretari general de la Lliga. També acudí a la manifestació una representació del Centre d’Unió Republicana de Blanes amb la bandera de la seva societat, una delegació de l’Ajuntament (que també s’havia adherit a l’acte) i un bon nombre de particulars.

A Lloret, segons la mateixa publicació esmentada, la societat coral l’Armonia Lloretenca va ser representada a la gran manifestació de Barcelona “per son penó que hi assistí acompanyat del Director En Ramon Pujol y alguns coristas, fent grupo ab els coros d’En Clavé”. Per recordar que a Barcelona s’estava desenvolupant aquell gran acte, el mateix dia 20 de maig, el local de l’Armonia es va guarnir “ab profussió de banderas, entre las que hi predominavan las catalanas”.

A Malgrat la major part dels republicans federals i la Unió Republicana s’integrà al moviment de la Solidaritat. Els republicans malgratencs que no van voler integrar-se a la Solidaritat Catalana fundaren una Fraternitat Republicana, adscrita al Partido Radical de Lerroux. També s’integrà a la Solidaritat Catalana el Centre Autonomista Malgratenc, l’antiga Agrupació Catalanista de Malgrat, entitat catalanista i conservadora. Cal afegir també que l’entitat cultural d’arrel republicana la Barretina Vermella donà suport al candidat del districte de la Solidaritat Catalana, el catalanista republicà Josep Calvet.

A les eleccions del 1907 els candidats solidaris van obtenir un triomf esclatant enfront els lerrouxistes. Però des d’aleshores les diferències entre les diverses forces catalanistes que composaven la Solidaritat es van anar accentuant, fins que a les eleccions municipals del 1909 ja varen presentar candidatures separades. Tanmateix, i a desgrat de la seva curta durada, el projecte de la Solidaritat Catalana fou capaç d’unir la major part d’opcions polítiques del país i significà l’extensió de l’incipient catalanisme polític a tota la societat catalana.

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (1906)
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya. Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar (1850-1950)”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006

Vicenç Albert Ballester, creador de l'estelada

En el centenari del naixement de l’estelada voldria fer un petit homenatge a en Vicenç Albert Ballester, l’home que la configurà tal com la coneixem avui, en la seva versió del triangle blau, coincidint també amb el norantè aniversari d’aquesta versió de l’estelada.

En Vicenç Albert Ballester va néixer el 1872 i de ben jove començà a militar en organitzacions catalanistes, mantenint-se sempre fidel a la Unió Catalanista (UC), de la qual n’arribaria a ser president. Fundà el combatiu setmanari catalanista “La Tralla”, adherit a la UC, publicació que va patir constants suspensions pel seu caràcter netament nacionalista. Més endavant creà una altra publicació catalanista, “Renaixement” (1910-1915), així com “L’Intransigent” (1918).

Dins de l’òrbita de la UC en Ballester va ser soci protector de La Reixa (1901), entitat de suport als presos i represaliats catalanistes. Després de la repressió governamental desfermada contra La Reixa, l’entitat desapareix, però és substituïda en les seves funcions el 1908 per l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), adherida també a la UC, presidida per en Ballester. L’ACB féu la seva presentació pública l’11 de setembre d’aquell 1908, a Barcelona. Però la publicació per part d’aquesta entitat d’un full considerat subversiu perquè demanava ajut per als presos catalanistes provocarà el processament de la junta directiva de l’entitat, amb en Vicenç A. Ballester al capdavant.

En Ballester es destacà també per la seva lluita incansable per una escola catalana i en la nostra llengua des de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Així, fundà l’Escola Catalana Mossèn Cinto. Per a ell la lluita per la llengua era cabdal per la consecució de l’alliberament nacional. La tasca de renacionalització de Catalunya a través de la lluita per la llengua catalana havia de ser inevitablement llarga, però donaria com a fruit, al capdavall, la llibertat de la Nació Catalana. Aquest pensament el veurem exposat clarament en l’article que reproduïrem tot seguit.

Va morir al Masnou (Maresme) el 15 d’agost de 1938, en plena guerra dels Tres Anys (1936-1939). Uns quants mesos abans, el 9 de gener, aprofitant una lleu millora de la malaltia que patia, havia estat objecte d’un sentit homenatge a Barcelona per part del moviment independentista. Després de la seva mort l’Ajuntament de Barcelona acordà de posar el nom del patriota a un carrer de Barcelona, la plaça que hi ha al carrer de la Canuda, que actualment es diu Villa de Madrid.

Com ja vam dir en un article anterior, la Comissió del Centenari de l’Estelada promou la presentació de mocions a ajuntaments catalans per posar el nom de Vicenç A. Ballester i de l’estelada a carrers dels diversos municipis.

Recordem la figura i el pensament d’en Vicenç Albert Ballester amb la transcripció d’aquest article seu publicat originalment a “Renaixement” i reproduït en el número del 29 de desembre de 1912 del setmanari catalanista amb seu a Canet de Mar “La Costa de Llevant”.

En primer lloc, Ballester es refereix a l’Assemblea de la Unió Catalanista celebrada a Tarragona l’octubre de 1912, un intent del seu president, Domènec Martí i Julià, d’unir tot el catalanisme, des de la Lliga fins als nacionalistes republicans, passant pel nacionalisme radical arrenglerat al voltant de la UC. En Ballester, en aquest article, es mostra fidel als postulats apolítics de la UC, tot apostant per una ingent tasca per part del catalanisme de renacionalització cultural i social de la Nació. L’article també és un cant a la unitat i a l’idealisme i una crítica a les “capelletes”, fenòmen certament comú, tant en el moviment nacional català d’aleshores com en el d’avui en dia.

Les dades per a aquest petit apunt biogràfic les he extretes principalment del llibre de Joan Crexell “Origen de la bandera independentista” (Ed. El Llamp, Barcelona, 1988) i de premsa del nacionalisme català de l’època (“Gent Nova” de Badalona, i “Metralla” de Barcelona).

“Del ahir al demá”

“L’Assamblea de Tarragona ha portat á la causa Nacional un refermament del sentiment Nacionalista y una palesa expressió de la necessitat de que sapiguém tots y capiguém bé que l’obra de la lliberació Patria no es d’un dia ni d’un any, que’s de generacions y generacions, com de generacions y generacions sigué l’obra de la seva esclavització.

Aixó fa que’ns hágim d’estranyar de que qualques individuus qui son dins de la nostra Unió Catalanista, se creguin llicenciats, vulguin cercar hont anar, ara que l’Assamblea ha acordat que la Unió fés –interinament- obra únicament y exclussiva social y cultural.

Pera nosaltres, ningú, individualment ni colectivament, dels quí ens honorém no haventnos mogut –malgrat els rebomboris de dreta y esquerra- del sustentament del ideal pur del Catalanisme, pot ni déu patrióticament fer més que Catalanisme de la Unió, és a dir, Nacionalisme radicalíssim Catalá. Car (ben sapigut es de molts anys ensá per no dir de sempre y sobretot de des de l’Assamblea de Barcelona), bé prou s’ha dit que dintre de la nostra Unió no sols poden, sino que ademés deuhen treballarhi tots els Catalans moguts per les aspiracions del Nacionalisme, qualsevulgues que síen llurs pensars y sentirs en materies polítiques, relligioses y socials.

Y com que no pot haverhi Catalanista tant negat que no comprengui que, fent més que fins avuy per la Cultura Catalana, encara’s pot y’s deu treballar més prescindint de pensars polítichs, relligiosos y socials, no sabém perque hi té d’haver qui vulgui formar grupets nous, donantlos noms vells: radicalismes, quan els radicalismes se fan, s’exerciten, se tenen, pero no’s diuhen, que’l nom no es pas el que fa la cosa. Lo que tenen de fer els Nacionalistes de la Unió (siguin de dreta, siguin d’esquerra, siguin d’un altre partit), es cooperar al radicalisme veritat, la ensenyansa de la Llengua, de la Literatura, de la Historia de Catalunya als petits, pera fer una generació de Catalans conscients, que puguin presentar á Catalunya y al Extranger llurs escrits en Catalá, en Catalá sense mácules en la Prosodia, en la Morfología, en la Sintáxis. Y, al ensemps, acostumar als petits á associarse, á colectivitzarse sense orgulls, sense alló per dissort tant corrent de posar al diari el nom dels individuus de la nova Junta ó’l de la Junta de la nova entitat, que sembla que sols per aixó se constitueixin entitats y juntes, pera aixó, pera pagar lloguers de pisos, entretenirse ab reis y cavalls, y anarsen devent al amo de la casa un parell de mesades, al cafeter y al adroguer uns quants kilos de café y de sucre, y á les Companyíes del gas ó de la electricitat unes quantes dotzenes de metres cúbichs ó de kilowats consumits pera que’ls de la junta puguin acordar enviar als periódichs unes notes d’estridencies que’s farán y no’s fan, de propósits que s’esmenten y no’s compleixen, d’amor a les Escoles Catalanes que, sense tant sentirlo anomenar y rebentne més els seus efectes, no viuríen la vida migrada que no les deixa posarse front á front de tants colegis que s’emporten els diners dels pares y desvíen els cervells dels deixebles del coneixement del llur deure com á Catalans.

Ni apassionament ni rencunia ens mouhen al escriure aquestes ratlles; es sols la fretura de que, d’un cop per tots, se pensi serenament en que la única solució, millor dit, l’únich medi de arribar á la solució del plet de Catalunya, es ensenyar els petits, ferlos estimar l’idioma de la Patria més que tots els altres llenguatges del món y infiltrar en les llurs conciencies l’amor al estudi, que com més un hom estudía y coneix el carácter, les costums, les virtuts y’ls vicis dels pobles que no son el seu, més fá que’l propi s’esperoni en assimilarse lo bó dels altres, á llensar de son sí lo dolent que té y á abominar dels que’n rés de lo que’s vida colectiva, denoten moralitat, bondat, altruisme, sacrifici.

Fem venir á nosaltres els quí no coneixen el nostre desinterés; no’ns en aném cap an ells, mes femlos venir exposantlos préviament que’l nostre camí á seguir es plé d’asprors y de pujades fadigoses y que, segurament, nosaltres mateixos no serém pas els quí assolirém el lloch reposat de les grans satisfaccions, que aixó queda pera’ls nostres fills, pera’ls nostres néts, tal vegada.”