Potser per a moltes persones aquest pot
semblar un debat que no porta a enlloc, un bizantinisme estèril que ens porta a
perdre el temps o que fins i tot pot crear polèmiques perilloses. Molta gent
pensarà que el què hem de fer ara és centrar-nos en el procés d’independència
engegat al Principat. Que primer cal aconseguir la Independència de la
Comunitat Autònoma Catalana i després, si així ho volen, la resta de països
catalans ja s’aniran incorporant al projecte nacional comú. I no deixo d’estar
d’acord, en part, amb aquesta opinió. Però des del meu punt de vista, debatre
sobre la possibilitat d’incloure la ciutat de l’Alguer en el projecte polític
dels Països Catalans és positiu. La meva opinió és que encara no s’ha arribat a
un consens dintre de l’independentisme català (com a mínim pel que fa aquells
independentistes que creuen en els Països Catalans) en aquesta qüestió i per
això cal debatre-la, i exposar els arguments dels favorables i dels contraris a
la inclusió de l’Alguer als Països Catalans.
Per començar vull explicar que si en el seu
moment vaig escriure aquest article va ser perquè vaig llegir un post en el
bloc d’en Titot, en el qual deia això:
“El vincle de Catalunya amb l’Alguer neix de
l’expansió colonial. I encara que la llengua s’hi quedés un cop els catalans vam
marxar, això no en canvia l’origen, ni el fet que la fossilització de la llengua
respongui a un element d’antropologia local i no pas a la voluntat popular de
constituir, amb la resta de Països Catalans, un nou projecte polític i social. L’Alguer
és una ciutat d’història catalana, de cultura catalana i de llengua catalana.
Però no podem pretendre que l’Alguer formi part de l’estat que construirem, per
bonic que sigui, ni per molta relació històrica i antropològica que hi hagi.”
Aquest és l’enllaç al post esmentat:
En Titot, doncs, deia que l’Alguer no havia
de formar part del projecte d’estat de Països Catalans que molts volem. Com que
no hi estava gens d’acord, amb aquesta afirmació, vaig voler rebatre-la amb
arguments, que ara exposaré.
Recordaré que la catalanitat (si més no
cultural i lingüística) de l’Alguer es remunta al segle XIV quan, en aquell
llunyà any 1354, durant la conquesta catalana de l’illa de Sardenya per part
del rei Pere el Cerimoniós, s’hi establí un nucli de catalans. El 28 de
setembre de 1372 el rei Pere decretà l’expulsió de la població no-catalana
(principalment sards i genovesos) de la vila i llur repoblació amb gent
procedent del Penedès i el Camp de Tarragona. Des d’aleshores l’Alguer
(anomenada col·loquialment Barceloneta) fou la principal base del poder català
al nord de Sardenya. Al sud de l’illa ho era Càller, la capital, també
totalment repoblada per catalans, ciutat on la nostra llengua va sobreviure
fins el segle XVIII.
La llengua catalana s’ha anat transmetent de
generació en generació des d’aleshores, servint d’eina d’integració als immigrants
de llengua sarda que durant segles s’hi han anat establint. Avui el català
encara es manté, tot i que precàriament, a l’Alguer. El fet que des de fa uns
anys arribin vols de Ryanair procedents del Principat amb el consegüent augment
exponencial del turisme català és un element que pot ajudar al manteniment de
la llengua a la ciutat.
Dit això, exposaré alguns dels motius que
s’han esgrimit per defensar la no-inclusió de l’Alguer al projecte de Països
Catalans:
1-
L’Alguer és geogràficament molt
lluny de la resta de territoris dels Països Catalans.
2-
És un territori molt petit. De
fet, és un sol municipi.
3-
La oposició francament majoritària
per part de la població de l’Alguer de formar part d’un Estat independent dels
Països Catalans.
4-
L’Alguer és una part de Sardenya,
de la Nació Sarda, una nació germana que lluita per independitzar-se de l’Estat
italià.
5- Si l’Alguer forma part d’una
unitat cultural i lingüística amb la resta de territoris dels Països Catalans
és com a conseqüència d’un procés colonial català d’època medieval. Els
habitants sards de l’Alguer foren expulsats pels catalans i substituïts amb
llurs connacionals vinguts del Principat. No podem legitimar políticament la
colonització catalana medieval de Sardenya incorporant un territori de l’illa
(l’Alguer) a l’Estat dels Països Catalans.
Aquests que venen a continuació són els
arguments amb els quals crec que es poden rebatre els anteriorment exposats:
1-
La distància, i encara més avui en
dia, no és pas cap problema. No és Gibraltar part del Regne Unit i encara és
més lluny de la “metròpoli” que no pas l’Alguer de Ciutadella de Menorca? També
hi ha d’altres exemples semblants, com Alaska respecte dels Estats Units o
Madeira i Açores respecte Portugal.
2-
Bé que Gibraltar és encara més
petit i menys poblat que l’Alguer. Ceuta i Melilla (dues ciutats voltades de
territori marroquí i separades de la Península Ibèrica per la Mediterrània)
respecte d’Espanya són dos casos molt semblants.
3-
La majoria de la població del
Principat és favorable a formar part d’un Estat independent dels Països
Catalans? I la del País Valencià? I la de les Illes Balears? I la de la
Catalunya del Nord? I la de la Franja de Ponent? I la d’Andorra? Els Països
Catalans són un projecte i, com a tal, cal treballar per aconseguir la
identificació de la major part de la població dels diferents territoris que els
conformen amb aquest projecte polític, tan a l’Alguer com a la resta de la
Nació.
4-
L’Alguer és un territori
catalanoparlant, mentre que la resta de l’illa és de cultura sarda, tot i que a
les principals ciutats domini l’italià. D’això en són conscients, també, els
nacionalistes sards. D’altra banda, en aquest sentit donaré a conèixer allò que
em va dir un noi alguerès, de família catalanoparlant, amb el qual vaig parlar
l’estiu del 2009. Deia que els algueresos i els habitants de la resta de l’illa
no es poden ni veure, que, de fet, s’odien mútuament. Els sards veuen als
algueresos com una nosa, quelcom diferent a ells, un cos social al·logen
(encara que faci més de sis segles que és present a l’illa), no-sard, dins de
Sardenya. No penso que aquesta opinió personal, expressada per un alguerès
catalanoparlant però no precisament independentista, sigui aïllada, sinó que és
un exemple del recel que hi ha entre ambdues col·lectivitats lingüístiques i
culturals. Per tant, no crec que els habitants catalanoparlants de l’Alguer es
trobessin gaire còmodes dins d’una Sardenya independent, de llengua i cultura
sarda.
5-
Certament, la presència de la
cultura catalana a l’Alguer és fruit d’un procés colonial, de l’expulsió l’any
1372 dels sards que hi vivien originàriament, i d’una repoblació amb gent
catalana. No és això exactament el què els catalans férem al Regne de València
i les Illes Balears el segle XIII, expulsar la població (musulmana) d’aquests
territoris i substituir-la per gent catalana? Desenganyem-nos, la gènesi dels
Països Catalans (la repoblació de la Catalunya Nova, el Regne de València i el
Regne insular de Mallorca) és fruit d’un procés de conquesta, un procés colonial,
molt semblant al que es va viure a la Sardenya dels segles XIV i XV. Si ens
prenguéssim gaire seriosament aquest argument, la frontera sud dels Països
Catalans seria el riu Llobregat.
Dit això, penso
que l’Alguer ha de tenir el mateix dret a pertànyer al projecte de Països
Catalans que Maó, Perpinyà, Fraga o Girona.
Més coses. El
síndic (o batlle) de l’Alguer, Stefano Lubrano, celebrà la seva victòria a les
eleccions enarborant una bandera catalana i, en una entrevista a Vilaweb
(09/07/2012), va dir això: “Tenim un sentiment molt fort que ens lliga a
Catalunya. Aqueixa és la nostra bandera i ningú se n’hauria de meravellar.” En
aquesta entrevista, Lubrano també va dir el següent: “Nosaltres moltes voltes
parlem de l'oportunitat d’ésser més part de Catalunya que no d’Itàlia. No sé si
això és una utopia o no, però les relacions d'una Catalunya independent amb l’Alguer
serien més fortes i accentuades, que seria una relació institucionalitzada amb
un estat. I tendre una relació directa, privilegiada, amb un estat, per a una
ciutat com l'Alguer seria excepcional.” Aquest és l’enllaç a l’entrevista
sencera:
L’Alguer, aquesta
ciutat de Sardenya la catalanitat de la qual data de l’any 1354, una ciutat
catalana que segons el meu interlocutor alguerès que abans he mencionat, va ser
una ciutat repoblada per “putes i lladres” catalans del segle XIV, és l’extrem
més oriental de la catalanitat. Una ciutat que malda per, almenys, conservar el
seu llegat lingüístic i cultural català de més de sis segles i mig. Tan de bo
que no siguem nosaltres, els catalans del Principat, el País Valencià, les
Illes, la Catalunya del Nord, la Franja i Andorra, qui neguem el dret dels
algueresos a formar part dels Països Catalans.
A continuació, enllaços a diversos webs d'interès sobre l'Alguer:
1. L'Obra Cultural de
l'Alguer:
2. El web del municipi de l’Alguer:
3. Un treball sobre el català de l’Alguer:
4. El diccionari d’alguerès:
5. Un blog sobre l’Alguer, fet des de Catalunya i des
de l’Alguer:
6. El blog de l’Associació d’Amics de l’Alguer de
Tarragona:
http://amicsalguertarragona.blogspot.com.es/
7. Música algueresa. "Lo país meu", de Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna:
7. Música algueresa. "Lo país meu", de Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada