Els orígens
nacionals de Catalunya, és evident, són molt llunyans en el temps i es perden
en les boires del passat. El que sí que és clar és que si els volem trobar els
hem d’anar a cercar als Pirineus. Va ser a ambdós cantons de l’extrem oriental
d’aquesta serralada que, a l’alta edat mitjana, es va anar formant un sol
poble, ètnia o comunitat nacional, la catalana, que parlava una nova llengua,
el català. Aquesta parla, encara embrionària, no era gaire diferent de la que
es feia servir al nord de les Corberes, al Llenguadoc, la Gascunya o la
Provença: a Occitània.
A mesura que
s’estenien cap al sud, els catalans anaven rebent aportacions demogràfiques i,
per tant, lingüístiques, occitanes. D’aquesta influència lingüística i humana
en va sorgir la cultura catalana que avui coneixem, afaiçonada durant centúries
entre muntanyes, castells i monestirs.
El nostre
bressol nacional es troba al cim i als peus de les muntanyes dels Pirineus, al
Ripollès, però també al Conflent, a l’Alt Urgell, el Pallars o el Vallespir. És,
potser, al Ripollès on s’hi concentren una gran densitat de mites, llegendes i
també fets històrics contrastats relatius a la fundació de la Nació Catalana.
Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, el comte Arnau, i l’abat Oliba,
fundador del monestir de Ripoll, centre cultural, econòmic i espiritual del
repoblament de la Catalunya central en els anys de les guerres amb els
musulmans.
Una d’aquestes
llegendes, la d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, es situa al santuari
de Montgrony, al municipi de Gombrèn, no massa lluny del Castell de Mataplana,
llar del llegendari comte Arnau.
El meu viatge a
peu cap a un dels bressols de la nació, Montgrony, va començar a Campdevànol.
Vaig arribar a Campdevànol el dimarts 2 de juliol de 2013 a les 12 del migdia,
aproximadament. Havia vingut en tren des de Blanes, amb un transbordament a
Barcelona. Al costat de l’estació de Campdevànol hi comença una via verda,
l’antic Camí Ral, que porta fins a Gombrèn. El trajecte a peu entre camps, al
costat del riu Merdàs i a prop de la carretera entre els dos pobles és molt
plaent. Si alguna cosa hi podem objectar és que a partir de mig camí de Gombrèn
la senyalització del camí en algunes cruïlles esdevé una mica caòtica i, fins i
tot, de vegades, inexistent. Tanmateix, t’acabes orientant i retrobes el camí
de seguida.
És remarcable
l’església de Sant Llorenç de Campdevànol, que es troba cap al començament del
Camí Ral. Val la pena d’aturar-s’hi una estona. És un temple romànic, esmentat
en els documents ja l’any 1075 i recentment “restaurat”. “Restaurat”, així
entre cometes, tal com ho posava en el cartell explicatiu que hi havia al
costat de l’església. Suposo que la referida restauració, en el seu moment,
devia ser feta de qualsevol manera, sense tenir en compte els criteris dels
experts ni la forma originària del temple.
En aquest punt faig un petit parèntesi i recordo
una conversa que vaig tenir farà un mes amb una persona que treballa amb
patrimoni arquitectònic, el qual em va dir que les restauracions de molts
castells, ermites, esglésies i monestirs del país s’han fet, així, de qualsevol
manera. Cada poble amb un criteri diferent, sense que hi hagin pogut intervenir
els experts de Patrimoni de la Generalitat, els quals no han pogut evitar que
es perpetressin veritables nyaps en el patrimoni arquitectònic i històric de
tots els catalans.
Dit això, continuo
amb el relat del viatge. A les dues de la tarda vaig arribar a Gombrèn. Vaig
fer una volta pel poble, molt net i polit, amb velles (i belles) cases de pedra
a la part antiga, i al voltant de l’església de Sant Pere. A Gombrèn vaig dinar
en un restaurant molt digne a l’entrada del poble, a tocar de la carretera que
ve de Campdevànol, el Portal del Comte.
Cap a quarts de
quatre vaig sortir del restaurant cap a la plaça del poble que hi ha davant de
l’església de Sant Pere. Des d’allí pots observar, amunt, amunt, cap a
muntanya, el santuari de Montgrony. La vista que hi ha del santuari des d’allí
és corprenedora. Llavors em va fer pensar en un niu d’àligues. I en aquell
moment no recordava la descripció que feia d’aquesta vista l’escriptor pallarès
Pep Coll a la seva excel·lent novel·la “Per les valls on es pon el sol”
(Edicions 62, 2002), que em vaig llegir (ho recordo perfectament) el setembre
del 2011. Diu en Pep Coll, en boca del narrador i protagonista de la novel·la,
l’estudiant Ramon Bofill:
“Vist de lluny,
Montgrony sembla un niu d’esparvers, entaforat a mig aire de la muntanya fosca
de la banda de tramuntana, entre dues roques cendroses que es tornen de color
ocre a mesura que t’hi apropes.”
A les quatre en
punt de la tarda, vaig començar l’ascensió cap a Montgrony. El camí comença al
costat de la carretera que puja en direcció a Castellar de n’Hug. És un caminet
de muntanya força costerut, molt ben senyalitzat, això sí, que transcorre entre
els arbres d’un espès bosc. A l’inici del camí et trobes una senyal de pedra,
de finals del segle XIX, escrit en català, posat allí per indicació, potser,
d’algun pròcer de la Renaixença o d’algun centre excursionista de l’època, que
indica que ens trobem al “Camí de Nostra Senyora de Montgrony 1887”.
El bosc és preciós
i les vistes de la vall que es poden contemplar en algunes parts del camí són
ben remarcables. Val la pena aturar-s’hi per admirar-les. Tanmateix, la meva
ascensió va ser força ràpida, tot i les aturades. El cel s’anava ennuvolant i
amenaçava pluja. A més, la previsió meteorològica anunciava xàfecs a la comarca
del Ripollès aquella tarda i com que no volia que m’enganxés un fort ruixat al
mig del camí, vaig accelerar el ritme de la meva caminada. Cal dir que el
darrer tram del corriol, just abans d’arribar a Montgrony, és encara més
costerut, amb una inclinació molt pronunciada, però quan veus el santuari allí,
més amunt, no gaire lluny, és com si caminessis a peu pla. La frisança per
arribar-hi fa que se’t passi de cop el cansament que puguis dur a sobre.
I, finalment,
vaig arribar a Montgrony!
Rellotge de sol de l'església de Sant Pere de Gombrèn
Una vista dels inicis del camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada