El castell de Sant Joan de Blanes

La silueta del turó de Sant Joan i el seu castell és un dels trets més característics i definitoris del paisatge cultural blanenc. La magnífica vista que es pot admirar des de dalt de tot del turó, i en particular la perspectiva de la nostra vila que es pot veure a través del cèlebre forat dels murs del castell –respectat per les obres de rehabilitació de les darreries dels anys 80 pel seu caràcter simbòlic-, és un dels atractius de la visita a Sant Joan. El castell, encimbellat en el punt més elevat d’una muntanya de 173 metres d’alçada, sembla un petri i silenciós guardià de la vila que s’estén als seus peus. La blanca i amable capella construïda uns metres per sota de la torre del castell serveix de contrapunt a la rigidesa marcial d’un castell edificat, segurament, per alertar els blanencs de fa mil anys de possibles atacs pirates vinguts per mar en l’època en què les illes Balears encara estaven sota domini àrab.

El castell de Sant Joan, part dels dominis dels Cabrera i els seus subfeudataris, la família dels Blanes, és esmentat per primer cop amb el nom de castell de Forcadell l’any 1002, encara que des d’aleshores sempre fou anomenat castell de Blanes. En temps d’invasions i atacs pirates els habitants de Blanes fugien de llurs cases i anaven a refugiar-se al castell per un camí significativament anomenat “de la retirada”.

La fortalesa començà a entrar en decadència a partir de la segona meitat del segle XV, i arribà a tal punt de degradació que fins i tot, l’any 1588, els frares caputxins hi anaven a treure’n pedres per la construcció del convent. No fou fins a mitjan segle XIX, quan s’hi instal·là una estació telegràfica amb finalitats militars, que es van començar a portar a terme una sèrie de modificacions al castell, bàsicament obres de fortificació.

Els anys 50 del segle XX l’estat de conservació del castell, i en particular de la torre, era pèssim, per la qual cosa un grup de blanencs emparats per la revista Recull decidiren iniciar una campanya per restaurar-lo, que culminà en la creació d’un Patronat municipal pro Sant Joan i en l’obertura d’una subscripció popular destinada a costejar les despeses de les obres de rehabilitació, que van començar el 25 d’agost de 1958.

L’ermita, que en un principi era la capella del castell –documentada per primer cop el segle XIII-, és de planta rectangular i té un campanar adossat. L’any 1900 l’ermita també va ser rehabilitada i reformada segons l’estil “romànich i alarb”, diu La Costa de Llevant. Després d’una subscripció oberta entre els blanencs residents a l’Havana (Cuba) la restauració va finalitzar el mes de desembre d’aquell any. Com a curiositat diem també que en aquelles obres es va instal·lar a sobre el fris davanter de la capella, com a base d’una imatge de la Puríssima, una granada de ferro que era un romanent de les que va disparar l’exèrcit espanyol durant el setge al qual va sotmetre Blanes l’any 1652.

La façana principal i el cantó de tramuntana de l’ermita estan arrebossats i pintats de blanc, color que li dóna un càlid aire mediterrani, mentre que la resta és amb fàbrica de pedra vista. A l’interior hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Joan Baptista, al qual està dedicada la capella, i a la paret del fons del presbiteri hi trobem unes pintures de motius mariners, confeccionades a finals de la dècada de 1950 per Maria Teresa Bedós, en el context de les obres de rehabilitació del conjunt de Sant Joan.

L’accés a Sant Joan a peu o en cotxe és fàcil, i s’hi pot arribar pel carrer Vidal i Barraquer, una via serpentejant que culmina al cim del turó. També s’hi pot arribar, això sí, a peu, des d’un camí que comença un xic més amunt i a la dreta de la font d’en Romà, al barri de Sa Carbonera. Cada 24 de juny, dia de Sant Joan, es celebra la diada amb la tradicional missa a l’ermita. 

L'església de Santa Maria i el palau dels vescomtes de Cabrera

Una de les principals senyes d’identitat de la vila de Blanes és, sense cap dubte, el conjunt que formen l’església parroquial –dedicada a la Mare de Déu- i el que fou el palau dels vescomtes de Cabrera. Aquest gran conjunt monumental es troba situat a l’extrem més alt del carrer Nou.

L’any 1319 es fundà la parròquia de Blanes, que fou molts anys sufragània de la de Tordera, i a mitjan segle XIV, començà la construcció de l’església i el palau durant la senyoria del vescomte Bernat II de Cabrera, i fou el seu nét Bernardí (Bernat IV) qui la continuà i la conclogué. Un dels arquitectes que participà en l’obra entre 1400 i 1402 fou n’Arnau Bargués, que també contribuí a la construcció de la catedral de Barcelona. El conjunt del qual parlem, en època medieval era un gran castell-palau fortificat d’estil gòtic situat dins el recinte de les muralles de la vila, composat per quatre grans torres situades als seus angles. El palau estava situat arran de mar –que aleshores arribava molt més endins que no pas ara-, tant que el 1470 les onades van arribar a soscavar-ne els fonaments.

El segle XV el palau fou la residència predilecta dels aleshores vescomtes de Cabrera, en Bernat Joan de Cabrera –fill de Bernardí-, i la seva esposa Violant de Prades. Cal mencionar que força personatges il•lustres s’hi hostatjaren: els reis de Catalunya i Aragó Joan I i Martí I, els anys 1390 i 1398, l’antipapa Benet XIII –l’anomenat papa Luna-, l’any 1415 i l’emperador Carles V (Carles I de Catalunya i Aragó).

Durant el segle XVII el palau féu la trista funció de caserna i el 1652 va rebre les conseqüències del setge al qual l’exèrcit espanyol va sotmetre la vila. El 1694 les tropes franceses que van entrar a Blanes van derruir en bona part l’edifici, època durant la qual el palau exercí les funcions de cementiri. Malauradament, el juliol de 1936 l’església fou cremada, essent destruïts, entre d’altres obres d’art, un valuós retaule barroc i dues trones dissenyades per Antoni Gaudí. De l’església gòtica original ara només en queda la façana –on hi ha la característica porta d’estil gòtic i una rosassa- i la torre del campanar. Les obres de reconstrucció, dirigides pels arquitectes Francesc Folguera i Lluís Bonet, van durar deu anys, entre 1939 i 1949.

L’església és de tres naus –una de central i dues als costats més estretes- sostingudes per columnes, amb petites capelles laterals. L’altar major està coronat amb un baldaquí, datat el 1946, de quatre columnes amb capitells d’alabastre decorats amb l’escut de Blanes. Són remarcables les pintures murals del presbiteri, obra de Jaume Busquets, el qual creà també la talla de l’Assumpció de Santa Maria, titular de la parròquia, així com els frescos de Pentecosta i del Ressuscitat, del blanenc Ricard Ferrer. En els laterals de l’església podem admirar quatre altars: el del Roser, de Domènec Fita, el de la Sagrada Família, de Josep Maria Camps i Arnau, el del Ressuscitat i el del Sagrat Cor. Les imatges de la Mare de Déu de Pasqua, de Josep Maria Bohigas i del Sant Crist Crucificat són també elements distintius del temple parroquial.
 

Publicat a Celobert, l’agost de 2005.

Viatge als orígens de la nació. Montgrony. Any zero. Tercera part: Montgrony, Mataplana, Núria.

L’endemà, dijous dia 4 de juliol a les 9 del matí, vaig sortir de Montgrony per la carretera que hi mena en direcció al castell de Mataplana. La carretera, que més aviat és un camí mig emporlanat mig asfaltat, perfectament transitable pels cotxes, segons em va explicar en Paco, es va anar arreglant en anys successius amb aportacions desinteressades de particulars que s’estimen Montgrony. Durant el trajecte vaig passar al costat, literalment, de les vaques que pasturaven en els prats del voltant, moltes de les quals es passejaven tranquil·lament pel camí, deixant-lo ben empastifat de les seves defecacions, que vaig haver d’anar evitant com vaig poder. Aquest camí acaba (o comença, depèn de com t’ho miris) a la carretera que uneix Gombrèn i Castellar de n’Hug. Un cop vaig ser en aquesta carretera la vaig enfilar pel voral, amunt amunt, en direcció a aquesta població berguedana. A mig camí, però, pujant a mà esquerra i just al costat de la carretera hi ha el mític castell de Mataplana, la llar llegendària del comte Arnau. 

El castell de Mataplana, per ser fidels a la història, fou la residència dels barons de Mataplana, un dels més famosos dels quals el trobador Hug de Mataplana, traspassat el 1213, fa just 800 anys. Antigament, es pensava que el castell es trobava a la casa o masia de Mataplana, que es troba uns metres més amunt de l’emplaçament real del castell, per sobre de la carretera. Els treballs arqueològics iniciats pel propietari del terreny, Eudald Maidéu, demostraren el 1986 la situació exacta del castell, avui ben a la vista de tothom. El problema és que hi vaig anar un dijous, i no sabia que només és visitable els diumenges. La porta que dóna accés al recinte que envolta el castell era tancada i no hi vaig poder entrar. Tanmateix, des de fora es veia prou bé i el vaig poder admirar i fotografiar-lo sense problemes.

Després de la visita al castell de Mataplana vaig recular i em vaig encaminar, pel voral de la carretera, fins a Gombrèn. Des d’allí, una parella molt amable em va portar en la seva furgoneta fins a Campdevànol, on vaig dinar els entrepans de botifarra i pernil dolç que em van preparar la bona gent de Montgrony. Allà hi volia agafar el tren en direcció a Ribes de Freser, població que vaig visitar una estoneta fins que vaig agafar el tren cremallera que em va deixar a Queralbs. La meva intenció era visitar Queralbs a la tarda i passar-hi la nit per pujar a Núria (també en cremallera) l’endemà. I així ho vaig fer.

Queralbs, una població que es troba a 1236 metres d’alçada sobre el nivell del mar, entre d’altres coses, és conegut per ser el poble on hi passa els estius l’expresident Jordi Pujol. I, certament, es veu d’una hora lluny que la població és plena de cases ocupades per estiuejants. Les cases de pedra del poble estan totes molt arreglades. És un poble ben polit i endreçat. Les cases d’aquell poble eminentment pagès i ramader que devia ser no fa pas massa anys han estat restaurades amb bon gust i les que s’han fet de noves respecten, com no podia ser d’una altra manera, l’estil arquitectònic tradicional del país.

És d’obligada visita l’església romànica de Sant Jaume, del segle X, un veritable monument d’aquest estil arquitectònic que es desenvolupà durant l’Alta Edat Mitjana. L’església de Sant Jaume és una joia del romànic, molt ben conservada, de la qual em queda el record dels seus capitells decorats amb figures de persones i animals, que em van fer pensar, sens dubte, en els capitells del monestir de Ripoll, no gaire lluny de Queralbs.

També cal aturar-se en una església datada al segle XVII, la capella del Roser, i al castellet, datat, com a mínim, al segle XIV, que hi ha a la part més baixa del nucli urbà, des del qual es pot gaudir d’unes vistes privilegiades de tot el poble.

El divendres 5 de juliol, de bon matí, vaig agafar el tren cremallera fins a Núria. La visita del santuari, un dels més coneguts de Catalunya, va ser molt ràpida. El divendres a la tarda ja havia de tornar a casa i no tenia gaire temps per entretenir-me. Una altra vegada hi tornaré sense presses. El primer que vaig fer va ser donar la volta al llac, des de l’extrem sud del qual es pot admirar el recinte del santuari i les muntanyes que l’envolten, als cims de les quals (un 5 de juliol) encara hi havia clapes de neu. Vaig visitar l’ermita de Sant Gil, datada al segle XVII, i vaig entrar a l’església del santuari, on es pot admirar la marededéu de Núria. També vaig veure l’olla i la campana que, segons la tradició, donen fertilitat a les dones que hi posin el cap dins (de l’olla) i la facin repicar (la campana). A la fi vaig entrar al saló de l'Estatut, en el qual  l'estiu de l'any 1931 el President Macià i una colla de polítics catalans es van reunir per redactar, per a l'aleshores naixent Catalunya autònoma, un estatut molt ambiciós des d'un punt de vista nacional que va ser retallat (de què us sona això?????) pel govern republicà espanyol.

I aquí va acabar el meu viatge a una part del Ripollès lligat amb els orígens de la Nació Catalana. No he parlat del monestir de Ripoll ni d’altres indrets emblemàtics del bressol de Catalunya. Potser hi tornaré i també en parlaré en aquest blog. Fins ben aviat!

                                                   Un paisatge entre Montgrony i Matapalana.

                                                      Dues vistes del castell de Mataplana.

                                                               Un carrer de Queralbs.

                                           Detalls de l'església de Sant Jaume de Queralbs.

                                                            Les muntanyes de Queralbs.

                                                                 El castell de Queralbs.

                                                               Una vista de Queralbs.

                                                    La capella del Roser de Queralbs.

                                                  
                                                   El santuari de la Mare de Déu de Núria.

                                                        L'ermita de Sant Gil de Núria.

L'olla i la campana de Núria.                                                           La imatge de la Mare de Déu de Núria.

                                                           El saló de l'Estatut de Núria.

Viatge als orígens de la nació. Montgrony. Any zero. Segona part: Montgrony

Un cop a Montgrony, i després de dutxar-me i canviar-me a l’habitació que tenia reservada a l’hostatgeria, em vaig passejar uns moments per l’interior de l’edifici. Tot ell és ple de referències a la marededéu, a les llegendes que hi estan relacionades i d’elements decoratius amb motius patriòtics. El mite fundacional de n’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama hi és ben present. Vull mencionar una pica de pedra, que em va semblar força antiga, presidida per un mosaic amb un dibuix de la marededéu de Montgrony; unes cadires de fusta indubtablement antigues, de ben segur de finals del segle XIX o principis del XX (en plena Renaixença), amb un escut de Catalunya ben visible afaiçonat amb destresa a la fusta; unes pintures que representaven els Nou Barons de la Fama...

Aquí explicaré, tot i que força resumidament, la llegenda de n’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama. N’Otger Cataló era un guerrer cristià nòrdic que, després d’una dura batalla contra els sarraïns, es va amagar, malferit, als boscos de Montgrony. Allí, guarit gràcies a les atencions del seu gos gànguil, n’Otger va fer sonar el seu corn de caça a tall de crida. El gos gànguil va anar a cercar el primer home que havia escoltat la crida de n’Otger. Aquest home es dedicà a recercar tots els senyors de la terra per comunicar-los la crida de n’Otger. Calia tornar a lluitar contra els sarraïns per reconquerir el país. Els nou principals barons de la terra acudiren a la crida: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d’Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós, Bernat d’Anglesola, Guerau d’Alemany i Hug de Mataplana. Aquest fou l’inici de la reconquesta i el nou país prendria el nom de n’Otger Cataló: Catalunya. La llegenda, molt antiga, fou reelaborada a la Renaixença.

Després d’aquest incís continuaré amb la narració del meu viatge. Tot seguit, després d’haver-me dutxat i canviat, vaig sortir i em vaig asseure, tot prenent un refresc, a la terrassa del santuari, amb unes vistes excepcionals de la vall que s’estén als seus peus. Des d’aquí es pot contemplar el poble de Gombrèn i en la llunyania s’albira el castell de Mataplana, al costat de la carretera que va cap a Castellar de n’Hug i un bé de Déu de muntanyes que arriben fins a l’horitzó, les més properes de les quals, més al sud de Montgrony, els rasos de Tubau. Aquí dalt les vistes són espectaculars i el silenci que hi regna corprenedor, pregon, pur. Només el trenca la piuladissa dels ocells i els esquellerincs dels esquellots de les vaques que pasturen per aquestes muntanyes.

A l’esquerra de l’hostatgeria hi ha una escala que puja muntanya amunt, i cap allí em vaig enfilar. Després de 63 graons, a mig camí d’aquestes escales, hi ha l’ermita-cova de la marededéu (Santa Maria de Montgrony), construïda a recés de la roca de la muntanya entre 1650 i 1652. La imatge de la marededéu es troba protegida per una reixa de ferro forjat, datada l’any 1702, que conté la següent inscripció gravada en el ferro i escrita, d’una banda, en un castellà molt macarrònic, passat pel sedàs del català i, de l’altra, en el català de l’època:

“Yesus. Mui malamente eria qualquier que a i pasay e que por descuido dexare de desir Ave Maria sin pecado consebida. / Se a feta la present obra sen obrer Pera Capdevila y feta per Ioan Amils, ferrer de Gombrèn, y Eudalt Amils, fadrí ferrer, a fet lo escrit l’ain 1702, essent reverent Eudalt Serradell, prevera”.

Sembla que la marededéu (una marededéu negra, per cert),  no és la original que fou trobada en aquests verals en època medieval. L’original, que ja havia estat modificada anteriorment, però, s’havia perdut en un incendi l’any 1892.

Després de visitar la cova-ermita vaig seguir pujant les escales, que porten a l’església de Sant Pere de Montgrony, que es troba just a sobre de la hostatgeria. Un xic més amunt de la cova-ermita de Santa Maria, i barrant l’accés a Sant Pere, a mig camí dels 77 graons restants, hi ha una altra porta i reixa de ferro forjat amb aquesta inscripció: “Se construí escala y porta 1881”. Tanmateix, la llegenda conta que aquestes escales foren manades fer en els llunyans temps medievals pel comte Arnau en persona. 

Un cop a dalt vaig contemplar una bella estona el temple de Sant Pere de Montgrony, del qual en parlaré més endavant.

Ja era l’hora de sopar i, després de fer un bon àpat me’n vaig anar a dormir a la meva habitació. Vull afegir que els preus de la mitja pensió de la hostatgeria són molt i molt ajustats, una relació qualitat-preu molt bona, molt i molt bé de preu. Un motiu més per venir-hi a passar uns dies.

L’endemà, després d’esmorzar, en Paco, el senyor que porta l’hostatgeria, em va dir que si volia visitar l’església de Sant Pere, me’n deixaria la clau i així ho va fer. Després de pujar els 140 graons fins a dalt vaig poder tornar a contemplar l’església. Sant Pere de Montgrony és una església romànica, la qual és citada per primer cop a la documentació l’any 899. Era el centre de la parròquia homònima, un poblet del qual, avui en dia, no en resta ni una sola pedra visible, un poble que es devia trobar al voltant de l’església. 

Vaig entrar a l’església i vaig poder contemplar la gran creu de fusta que presideix l’altar, així com la imatge de sant Pere, situada en una absidiola a mà esquerra del temple. A l’absidiola de la dreta hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Llet, i al costat d’aquesta escultura hi ha un vitrall que representa aquesta mateixa marededéu. 

La sensació de grandesa i alhora de soledat que es pot percebre tan a dins coma fora de l’església de Sant Pere de Montgrony és difícil de descriure. La grandesa, l’enormitat i la bellesa del món t’envolta per totes bandes i t’aclapara. Te n’adones que aquestes imponents muntanyes, aquestes ermites i esglésies venerables i gairebé tel·lúriques, que foren afaiçonades per les mans dels nostres avantpassats, tanmateix, existeixen, i les tenim molt més a la vora del que ens pensem. 

A 1500 metres d’alçada, sol en aquesta església enmig de la muntanya, amb els rasos de Tubau a davant meu, i amb els cims de les muntanyes on em trobo un xic més amunt, sembla mentida que aquí, fa centenars d’anys, al voltant d’aquesta esglesiola, hi hagués hagut un poblet, una petita comunitat muntanyenca que va desaparèixer fa centúries, quan la nostra pàtria encara era lliure.

A la tarda, i gràcies a l’amabilitat d’en Paco, l’encarregat del negoci de l’hostatgeria, he visitat el Centre d’Interpretació Montgrony Any Zero, que hi ha en les antigues dependències on hi vivia el mossèn del santuari. El Centre ens explica, mitjançant la tecnologia audiovisual més avançada, les històries i les llegendes d’aquesta part del Pirineu, la història i la llegenda que ha forjat la nostra identitat cultural i nacional, els indrets que mossèn Cinto Verdaguer va definir com “lo rovell de l’ou de Catalunya”. Aquest Centre d’Interpretació que, segons en Paco mateix, és infrautilitzat. I sembla mentida. Tots els centres escolars del país l’haurien de visitar. Els nens i nenes catalans tenen dret a conèixer la història i la identitat del seu país i els seus mestres tenen el deure de fer-los-la conèixer. La veritable història de Catalunya, la de la Catalunya que va néixer fa més de mil anys en aquestes comarques pirinenques, no pas la Catalunya autonòmica que ens han fet creure que té els seus inicis després de la mort de Franco.

Continuarà...

                                           
                                               La marededéu de Santa Maria de Montgrony

                                                   

                                                   L'església de Sant Pere de Montgrony

L'ermita de Santa Maria de Montgrony

                            Un mosaic de la marededéu que es pot veure dins de la hostatgeria.

                                                            Sant Pere de Montgrony

                      La reixa metàl·lica que hi ha part damunt l'ermita de Santa Maria de Montgrony

                                                    Santa Maria de Montgrony entre boires