La Renaixensa: Viatge als orígens de la nació. Montgrony. Any zero. Tercera part: Montgrony, Mataplana, Núria.

L’endemà, dijous dia 4 de juliol a les 9 del matí, vaig sortir de Montgrony per la carretera que hi mena en direcció al castell de Mataplana. La carretera, que més aviat és un camí mig emporlanat mig asfaltat, perfectament transitable pels cotxes, segons em va explicar en Paco, es va anar arreglant en anys successius amb aportacions desinteressades de particulars que s’estimen Montgrony. Durant el trajecte vaig passar al costat, literalment, de les vaques que pasturaven en els prats del voltant, moltes de les quals es passejaven tranquil·lament pel camí, deixant-lo ben empastifat de les seves defecacions, que vaig haver d’anar evitant com vaig poder. Aquest camí acaba (o comença, depèn de com t’ho miris) a la carretera que uneix Gombrèn i Castellar de n’Hug. Un cop vaig ser en aquesta carretera la vaig enfilar pel voral, amunt amunt, en direcció a aquesta població berguedana. A mig camí, però, pujant a mà esquerra i just al costat de la carretera hi ha el mític castell de Mataplana, la llar llegendària del comte Arnau.

El castell de Mataplana, per ser fidels a la història, fou la residència dels barons de Mataplana, un dels més famosos dels quals el trobador Hug de Mataplana, traspassat el 1213, fa just 800 anys. Antigament, es pensava que el castell es trobava a la casa o masia de Mataplana, que es troba uns metres més amunt de l’emplaçament real del castell, per sobre de la carretera. Els treballs arqueològics iniciats pel propietari del terreny, Eudald Maidéu, demostraren el 1986 la situació exacta del castell, avui ben a la vista de tothom. El problema és que hi vaig anar un dijous, i no sabia que només és visitable els diumenges. La porta que dóna accés al recinte que envolta el castell era tancada i no hi vaig poder entrar. Tanmateix, des de fora es veia prou bé i el vaig poder admirar i fotografiar-lo sense problemes.

Després de la visita al castell de Mataplana vaig recular i em vaig encaminar, pel voral de la carretera, fins a Gombrèn. Des d’allí, una parella molt amable em va portar en la seva furgoneta fins a Campdevànol, on vaig dinar els entrepans de botifarra i pernil dolç que em van preparar la bona gent de Montgrony. Allà hi volia agafar el tren en direcció a Ribes de Freser, població que vaig visitar una estoneta fins que vaig agafar el tren cremallera que em va deixar a Queralbs. La meva intenció era visitar Queralbs a la tarda i passar-hi la nit per pujar a Núria (també en cremallera) l’endemà. I així ho vaig fer.

Queralbs, una població que es troba a 1236 metres d’alçada sobre el nivell del mar, entre d’altres coses, és conegut per ser el poble on hi passa els estius l’expresident Jordi Pujol. I, certament, es veu d’una hora lluny que la població és plena de cases ocupades per estiuejants. Les cases de pedra del poble estan totes molt arreglades. És un poble ben polit i endreçat. Les cases d’aquell poble eminentment pagès i ramader que devia ser no fa pas massa anys han estat restaurades amb bon gust i les que s’han fet de noves respecten, com no podia ser d’una altra manera, l’estil arquitectònic tradicional del país.

És d’obligada visita l’església romànica de Sant Jaume, del segle X, un veritable monument d’aquest estil arquitectònic que es desenvolupà durant l’Alta Edat Mitjana. L’església de Sant Jaume és una joia del romànic, molt ben conservada, de la qual em queda el record dels seus capitells decorats amb figures de persones i animals, que em van fer pensar, sens dubte, en els capitells del monestir de Ripoll, no gaire lluny de Queralbs.

També cal aturar-se en una església datada al segle XVII, la capella del Roser, i al castellet, datat, com a mínim, al segle XIV, que hi ha a la part més baixa del nucli urbà, des del qual es pot gaudir d’unes vistes privilegiades de tot el poble.

El divendres 5 de juliol, de bon matí, vaig agafar el tren cremallera fins a Núria. La visita del santuari, un dels més coneguts de Catalunya, va ser molt ràpida. El divendres a la tarda ja havia de tornar a casa i no tenia gaire temps per entretenir-me. Una altra vegada hi tornaré sense presses. El primer que vaig fer va ser donar la volta al llac, des de l’extrem sud del qual es pot admirar el recinte del santuari i les muntanyes que l’envolten, als cims de les quals (un 5 de juliol) encara hi havia clapes de neu. Vaig visitar l’ermita de Sant Gil, datada al segle XVII, i vaig entrar a l’església del santuari, on es pot admirar la marededéu de Núria. També vaig veure l’olla i la campana que, segons la tradició, donen fertilitat a les dones que hi posin el cap dins (de l’olla) i la facin repicar (la campana). A la fi vaig entrar al saló de l'Estatut, en el qual l'estiu de l'any 1931 el President Macià i una colla de polítics catalans es van reunir per redactar, per a l'aleshores naixent Catalunya autònoma, un estatut molt ambiciós des d'un punt de vista nacional que va ser retallat (de què us sona això?????) pel govern republicà espanyol.

I aquí va acabar el meu viatge a una part del Ripollès lligat amb els orígens de la Nació Catalana. No he parlat del monestir de Ripoll ni d’altres indrets emblemàtics del bressol de Catalunya. Potser hi tornaré i també en parlaré en aquest blog. Fins ben aviat!

Un paisatge entre Montgrony i Matapalana.