L’aplec de Sant Ponç petit de Malgrat de Mar

Els joves que anaven a l'aplec anaven vestits així, aproximadament

Fa una colla d’anys es feia a Malgrat l’aplec de Sant Ponç petit, que es celebrava cada 11 de maig. L’escriptor malgratenc Sebastià Pla i Salarichs el descrigué en una sèrie de tres articles que publicà a la revista comarcal “La Costa de Llevant” el 1894, l’any en què aquesta publicació va néixer.

Segons l’autor, antigament l’aplec s’havia celebrat a la masia de can Viadé, “que’s troba al peu mateix del turó en qual cim hi ha la ermita”. Després d’uns anys de no celebrar-se, una colla de malgratencs decidiren de canviar l’emplaçament de l’aplec per traslladar-lo “á la entrada de la població, en lo carrer de la Riera”. Sembla, doncs, que en aquest indret s’hi va celebrar durant un temps l’aplec de Sant Ponç, en “una d’aqueixas casas blancas” del carrer, en la qual, a la seva entrada, s’hi aixecava un altar improvisat amb una taula, i guarnit amb llençols, vànoves, “un parell de rams y mitja dotzena de candeleros [...] no faltant devotas que hi portavan llurs ciris”.

Més endavant l’aplec tornà a canviar de situació, de manera que en el moment en què foren publicats els esmentats articles d’en Sebastià Pla ja es celebrava “al cim d’un turó ahont s’hi enlayra la ermita [que aleshores era propietat d’en Ramon Piferrer] en la qual s’hi venera Sant Pons juntament ab Santa Rita y Sant Ramón”, des de la qual s’hi albira, als seus peus, Malgrat i el mar. L’aplec reunia el jovent de Malgrat i de bona part dels pobles dels voltants. Els nois “lluheixen vermellas corbatas y ellas una rosa á cada galta, y tots lo garbo catalá”.

A l’hora de berenar les famílies es reunien, escampant-se per les vinyes, sota els fruiters o a les pinedes, fent “fogons improvisats ab quatre pedras, saborejant l’arròs a la marinesca”, la llangonissa, bevent a galet del porró i menjant les primeres cireres de la temporada per postres. Els avellaners o venedors d’avellanes feien acte de presència a l’aplec: venien avellanes de closca prima. També hi havia parades de dolços, on es venien sabres, ensiamades o panellets.

Amb tot, l’autor trobava a faltar a l’aplec modern de Sant Ponç el refilet del flabiol. “Encara’ls nostres avis se recordan d’aquells temps en que puntejavan las sardanas y lo contrapás [...] marcant lo compás del fluviol y del tamborí”. En altres temps, continuava l’autor, les noies vestien “gipó de merino negre, la faldilla de llana, la corbata de seda de color de palla, lo devantal negre ab cintas moradas, lo mocador de puntas al cap, fent-se molt ample lo nus, perque’s vegessin be las arrecadas”. D’altra banda, els fadrins “ab els seus vestits de gran festa á la catalana, portant lo gech y las calsas de vellut de seda, l’armilla vistosa ab botons de plata y ab sas barretinas de pruhada grana, portantla estesa damunt de las espatllas”.

En Sebastià Pla recordava amb nostàlgia en “Vigorra” al cim d’una carreta, “los peus en las rodas, lo tamborí entre camas, la bota del axut al costat, lo fluviol en la boca, seguint lo compás que marcaba ab lo tamborí”, tocant una sardana empordanesa, que era puntejada amb delit pel jovent. També es planyia del fet que, a la capella, es pugui “llegir al cim de sa portalada la inscripció en llengua forastera”.

Quan començava a fosquejar els carros i tartanes començaven a desfilar un altre cop cap a Malgrat, o bé cap els pobles dels voltants (Blanes, les Ferreries, Sant Genís, Pineda, Calella). Fins l’any que ve...

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (AMBL): nº9 (29 abril 1894), nº11 (13 maig 1894), nº12 (27 maig 1894), nº13 (10 juny 1894).

Arrels paganes de Catalunya. “La sardana i la religió de les bruixes”, de Jordi Bilbeny

Aquest és un llibre que feia molta falta. Molta. I segurament que en Jordi Bilbeny és una de les poques persones que el podia –i el volia- escriure. La historiografia catalana no ha volgut estudiar a fons el paganisme autòcton, la religió, la tradició, les creences i la mitologia dels nostres avantpassats, de la gent que vivia a les nostres terres abans que el cristianisme s’acabés convertint en la religió de l’estat, ni tampoc la continuïtat d’aquestes creences durant l’època medieval, moderna i fins i tot contemporània. I ara ens trobem que d’això no en sabem gairebé res. És admès per gairebé tothom que una sèrie de festes religioses cristianes van suplantar celebracions paganes anteriors: el Nadal, Tots Sants, Sant Joan, etc... Però als Països Catalans hi ha molt pocs estudis rigorosos i seriosos que s’hagin atrevit a tractar aquest tema. També és cert que l’interès per la nostra història, el nostre folklore, la nostra mitologia d’arrel pagana i les nostres tradicions autòctones és molt petit als Països Catalans. Els bascos, en aquest sentit, ens passen la mà per la cara. Allí, el coneixement i l’interès per la mitologia, els déus, els esperits, i les tradicions ancestrals indígenes és molt elevat. També els ha ajudat el fet que el basc és una llengua –i un poble- que existeix fa milers d’anys, que no fou romanitzat i, per tant, llurs tradicions d’arrel pre-cristiana s’han conservat poc alterades, un fet que als Països Catalans no s’ha produït.

En Jordi Bilbeny, doncs, ha escrit un llibre ("La sardana i la religió de les bruixes", Librooks, 2015) que podria obrir camí en l’estudi del nostre paganisme autòcton. I l’historiador arenyenc ho ha fet a partir de la relació entre la sardana i la bruixeria. L’autor ha posat en relleu un fet que altres investigadors havien descobert anteriorment que és que a la Catalunya del Barroc la sardana –o el ball rodó que en seria l’antecedent i que portava el mateix nom- era tinguda per les autoritats eclesiàstiques com una dansa impúdica (“la sardana y altres balls deshonests”) que no podia ser permesa “en temps de Carnestoltes ni altres dies la son son”. A partir d’aquest fet en Bilbeny s’ha endinsat en la bibliografia sobre el tema –obres d’història, antropologia, folklore- i ha anat recollint testimonis sobre la bruixeria al nostre país per construir un discurs sobre la pervivència dels cultes ancestrals autòctons després de la imposició del monoteisme als Països Catalans i a Europa.

En Jordi Bilbeny, en el seu llibre, relaciona clarament la sardana i els diversos balls rodons catalans amb la bruixeria. L’autor ens ennova del fet que en diversos testimonis recollits en processos judicials contra bruixes i bruixots catalans dels segles XVI i XVII els acusats explicaven que en els aplecs –o aquelarres- de bruixes i bruixots s’hi ballaven sardanes i balls plans.

En aquest punt hi vull fer un petit incís personal. Encara recordo com fa força anys, la meva àvia Francesca Pla i Illas, de família pagesa de Blanes (la Selva), em va explicar que, quan era petita, li havien donat un objecte de fusta que, segons la persona que li havia donat, havien trobat al Turó d’en Montells. El Turó d’en Montells de Blanes, li explicaren a la meva àvia, era un indret on “les bruixes hi ballaven la sardana” i l’objecte de fusta que li van donar se l’havien descuidat les bruixes a l’indret on feien els seus aplecs. Literalment. Al turó d’en Montells “les bruixes hi ballaven la sardana”. Més de vint anys abans que en Bilbeny escrivís aquest llibre la meva àvia ja em va relacionar bruixes i sardanes. Al Blanes de principis de la dècada de 1920 hi havia encara la creença, encara que fos només un conte per explicar a les criatures, que les bruixes feien aplecs en indrets muntanyosos, boscosos i apartats del nucli urbà, i allà “hi ballaven la sardana”.

Un altre petit incís. Fa una colla d’anys, en una recerca a l’hemeroteca, vaig trobar una curiosa i curta notícia a l’apartat de notícies de Blanes de la revista maresmenca i selvatana “La Costa de Llevant” que deia que algú havia vist una bruixa al carrer Nyanc de la vila. Era una notícia, recordo, publicada entre els anys 1900 i 1903, aproximadament. Desgraciadament, no puc referenciar-la. No vaig prendre la precaució d’apuntar-me-la. Una altra referència a la bruixeria, doncs, molt moderna.

La relació entre la “bruixeria” i la dansa de la sardana, ball rodó, ball pla, etc., doncs, queda prou demostrada. Però què era la “bruixeria”?

En Bilbeny, així com molts altres reputats autors que han estudiat aquest tema citats per ell, assegura que no és una altra cosa que una evolució dels cultes i “religions” pagans, pre-cristians, que existien al nostre territori abans que el cristianisme fos declarat religió oficial i fos imposat a tothom. La nova religió, en els seus primers anys i segles d’imposició al territori, maldava per destruir, o com a mínim assimilar, els cultes anteriors. Moltes festes pre-cristianes foren cristianitzades. Molts llocs de culte també van ser cristianitzats. D’altres directament van ser destruïts. La jerarquia de la nova religió demonitzà les antigues tradicions religioses autòctones, i mai millor dit. El catolicisme identificà les antigues deïtats –femenines o masculines- paganes amb el Diable, amb el Mal. Per tant, les bruixes i totes aquelles persones que, als Països Catalans i l’Europa medieval, moderna i fins i tot contemporània van seguir retent culte a les antigues deïtats o van seguir conservant les antigues tradicions –que més endavant van ser assimilades a la bruixeria, al Mal-, quin sentit tenia que creguessin en el Diable cristià? Sí, el Diable cristià, perquè poques coses hi ha de més profundament cristianes que el Diable, un ésser inventat pel cristianisme per assimilar amb el Mal aquelles creences anteriors que ha volgut fer desaparèixer.

Però continuem amb allò que dèiem. La nova religió monoteista cristianitzava llocs de culte pagans, construint ermites o grans creus al cim de muntanyes o turons que havien estat antics indrets sagrats de les religions paganes que retien culte a les forces de la natura. Indrets sagrats que els antics cultes havien solemnitzat amb l’erecció de dolmens o menhirs, pedres dretes. Però també en destruí, d’aquests indrets de culte. El primer cristianisme féu edictes contra allò que anomenava la “idolatria de les pedres”, les pedres sagrades que eren venerades amb anterioritat –i amb posterioritat- a l’arribada del cristianisme. I aquestes pedres dretes, aquests menhirs, eren llocs de reunió de les comunitats pageses des de la nit dels temps. I allà, al seu entorn –i també a l’entorn de grans arbres monumentals- s’hi ballaven sardanes i balls rodons, tal com ho veiem al dibuix de la portada d'aquest llibre. A la Pedra Dreta del Grau, al Lluçanès, “al segle XIX es deia que la pedra hi era des de temps immemorial. Això era confirmat per l’antiquíssim costum que cada any, el dissabte anterior al Diumenge de Rams, els joves de Prats anaven a la Pedra Dreta a collir l’espígol que per allà creix i, amb els manats que feien, dibuixaven un cercle al voltant de la pedra a l’entorn del qual ballaven un contrapàs. Recordem que al menhir de Riutort, també les bruixes hi feien balls rodons” (pàgines 140 i 141). Aquests balls, segons en Bilbeny, eren balls de culte al Sol.

Un dels capítols que més m’ha agradat de llegir, perquè el trobo molt suggerent, és el que parla sobre la sacralitat pagana de la muntanya de Montserrat. És coneguda la sacralitat cristiana d’aquesta muntanya, ans no se’ns ha volgut explicar mai que Montserrat era un centre de pelegrinatge dels cultes ancestrals dels nostres avantpassats. De la mateixa manera que l’anomenat Camí de Santiago, tal com em vaig assabentar fa poc, no era un camí de pelegrinatge cristià sinó un camí de pelegrinatge i d’autoconeixement personal d’origen celta, pre-cristià, el camí de Finisterre, per “celebrar” la mort, la posta del Sol.

“La sardana i la religió de les bruixes”, d’en Jordi Bilbeny, ens fa entrar en un món desconegut, ens endinsa en les arrels més pregones del nostre poble, unes arrels, uns orígens que el poder establert ens ha amagat. La sardana, la nostra dansa nacional, tantes vegades caricaturitzada des de fora i des de dins dels Països Catalans, una dansa nostra, tan nostra que ho és des de fa milers d’anys, abans que fóssim catalans i abans que fóssim cristians... o ateus o agnòstics. Una dansa que té el seu origen abans de Jesucrist, quan els nostres avantpassats retien culte a les forces de la Natura i vivien en comunió amb la Terra, amb el mar, amb els boscos i amb les muntanyes. Ara només esperem, tal com hem dit al principi, que aquest llibre obri el camí d’altres investigadors que s’atreveixin a indagar en el passat pagà del nostre poble. De ben segur que n’hi haurà!

Ciudadanos, l’odi al català i el sobiranisme bilingüista

Francisco Caja és l'individu amb barba al costat d'Albert Rivera

Una suposada prudència o correcció política ens obliga, de vegades, a autocensurar-nos i a voler evitar una sèrie de debats que per a molta gent poden arribar a ser incòmodes, però que no per això és menys necessari posar-los al damunt de la taula. Un d’aquests debats és el de la llengua a Catalunya.

L’independentisme o sobiranisme més, diguem-ne, “oficial” ha tendit a voler obviar aquest debat, i quan l’ha encetat ha estat per voler imposar una determinada visió de la qüestió, molt allunyada de les tesis tradicionals que, sobre el tema de la llengua, sempre havia mantingut l’independentisme. Aquest sobiranisme “oficial”, darrerament, manté que, en una Catalunya independent, la llengua castellana hauria de gaudir d’un estatus de cooficialitat legal. Vaja, que en termes lingüístics, el projecte de Catalunya independent de l’oficialisme sobiranista no seria massa diferent de la situació de bilingüisme en la qual ens trobem actualment.

Doncs bé, mentre el mainstream sobiranista fa concessions a l’espanyolisme oferint a la llengua castellana la cooficialitat en una hipotètica Catalunya independent, els colonialistes espanyols (PP, Ciudadanos…) no amaguen el seu odi envers la llengua del nostre poble. El diari digital Directe.cat, fa unes setmanes, va fer públic un correu electrònic –l’existència del qual no ha estat desmentida pels interessats- que els va arribar, enviat per Francisco Caja –conegut dirigent espanyolista, el principal objectiu del qual és la castellanització total de l’escola catalana- a Albert Rivera, dirigent de Ciudadanos. En aquest correu Caja afirma que “el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político”. Una altra “perla” del document és quan diu que “entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del prestigio que ha obtenido a costa del castellano”. Caja continua dient el següent: “Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  "estado"  resultante.” O sigui, consideren el català com una llengua de pagerols (“devolverlo a las masías”), a la qual cal treure tot prestigi, i tornar-la a la situació en la qual es trobava durant el franquisme: el cop de gràcia definitiu a la nostra llengua. I continua dient que cal fer servir el castellà com a eina per a dinamitar l’estabilitat d’una futura Catalunya independent. Caja segueix amb la seva “argumentació” dient que quan els catalans volguem “imposar” la nostra llengua caldrà fer revoltar “la población mayoritariamente castellanoparlante”. I afegeix: “Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porque la comodidad que tiene la gente con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele. Más tarde o más temprano el castellano volverá a señorear en Cataluña”. El document acaba afirmant que el partit que acabarà sortint beneficiat d’aquesta “guerra de la llengua”, tal com ell l’anomena, ha de ser Ciudadanos, una guerra que, segons Caja, ells guanyaran “contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgracia Franco no acabó de poner en su sitio”.

La missiva, doncs, no deixa cap dubte de quines són les intencions de Francisco Caja, i del partit d’Albert Rivera, Ciudadanos, respecte la llengua catalana: fer-la desaparèixer, i també fer servir la llengua castellana i la població castellanoparlant contra l’independentisme, però sobretot contra la llengua catalana. Bé, tampoc calia conèixer el contingut d’aquesta carta per saber que aquesta gent odien la nostra llengua i la volen bandejar, com a mínim, dels principals àmbits d’ús, però serveix per a conèixer quina és l’estratègia que volen fer servir per fer complir els seus objectius.

Que el principal enemic de la llengua catalana el tenim a dins del nostre país, no pas a Madrid, això ja ho sabíem. El més trist de tot plegat és que el sobiranisme oficial els fa la gara-gara, tot cridant als quatre vents que el castellà, una llengua imposada en el nostre país per la força de les armes i d’unes lleis forasteres repressores, serà cooficial en una Catalunya independent. Aquesta és la principal victoria de Francisco Caja, Albert Rivera i companyia. Que el sobiranisme, interioritzi, ni que sigui de forma inconscient, el discurs dels enemics de la llengua catalana. El que no podem fer és acceptar de lliurar aquesta batalla en l’escenari, amb les regles i amb les armes que triïn els nostres enemics. Som nosaltres qui hem de posar les normes, som nosaltres qui hem de decidir, perquè la batalla es lliura, desgraciadament, a Catalunya, no pas a Castella. I sí, hem de ser conscients que ens trobem en una guerra, una guerra sense fusells i sense tancs, un torcebraç entre Catalunya i la seva dignitat com a nació, d’una banda, i la Castella imperial, opressora i tancada de sempre. I hem de ser conscients que qualsevol concessió a uns enemics que volen veure morta la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat és un pas més cap al nostre suïcidi com a poble. Siguem-ne conscients, doncs, i actuem en conseqüència.

Article publicat a Celobert.

Sánchez-Camacho, la Història, la mentida i la llibertat d’expressió

En les nostres societats occidentals un dels valors més preats és el de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió no ha de tenir límits, però sí que és cert que ha d’ésser regulada. No podem –o no hauríem de poder- insultar, faltar al respecte, difamar o mentir sota el paraigua de la llibertat d’expressió. Una altra cosa és la sàtira política i social –necessària per poder riure’ns de tothom, nosaltres mateixos inclosos, i per assolir una societat el màxim de crítica i lliure- que, certament, pot arribar, en els casos més extrems, a ofendre aquelles persones intolerants i totalitàries. El fonamentalisme islàmic ha atacat el setmanari francès Charlie Hebdo, de la mateixa manera que l’imperialisme dels militars espanyols va atacar la seu de la revista satírica barcelonina Cu-cut! l’any 1906.

Però, com ja he dit, la llibertat d’expressió no pot ésser l’excusa perfecta per mentir amb el desvergonyiment amb què ho ha fet la política blanenca Alícia Sánchez-Camacho. Tothom pot tenir les opinions que vulgui, ben cert. Però una cosa són les opinions i una altra de molt diferent és escampar fal·làcies. L’espanyolisme n’escampa constantment, de fal·làcies, i hem arribat a un punt que ja no ve d’una.

El passat 12 de gener, en una entrevista al Diari de Girona, l’esmentada política blanenca va dir que Catalunya forma part d’Espanya des de l’època dels ibers. I es va quedar tan ampla. Bé, l’espanyolisme radical ja ens té acostumats a bajanades d’aquest calibre; se’n recorden de quan Esperanza Aguirre va dir que Espanya és una nació amb 3000 anys d’història? Davant d’aquesta mena d’exabruptes històrics fa mandra haver de dir que en l’època dels ibers Espanya ni tan sols existia. Catalunya, evidentment, tampoc. Però bé... 

I és que quan a qualcú se li posa un micròfon davant dels morros –parlo de polítics, d’opinadors televisius i radiofònics...- tothom es veu capaç d’opinar –què dic opinar! pontificar!- sobre Història. Fa feredat veure i escoltar les tertúlies televisives, plenes de personatges que parlen de la Història investits d’una mena de falsa autoritat moral que, per art de màgia, els converteix en historiadors llicenciats. I tot plegat per mentir sense cap mena de vergonya sobre el passat. És la banalització de la Història. I això, l’ús de les veritats a mitges i directament de les mentides, és una arma habitual en l’argumentari de l’imperialisme espanyol a Catalunya. I el més gros és que la Sánchez-Camacho ha dit tal bestiesa històrica sense que ni tan sols li tremoli la veu de la vergonya. De vegades no sé si aquestes falsedats són més fruit de la més supina ignorància o de l’ànim d’enganyar els ciutadans.

Com ja he dit, l’imperialisme espanyol ha manipulat –i segueix manipulant- la Història de Catalunya per justificar una situació de dominació política i econòmica conseqüència d’una ocupació militar existent al nostre país des de fa segles. També he dit que, en democràcia, qualsevol opinió és lícita. Per tant, pot ser lícit defensar una Catalunya dins d’Espanya. Allò que ja no és lícit és defensar-ho negant la sobirania –perduda el 1714- i el caràcter nacional i identitàriament diferenciat de Catalunya, tot afirmant que el Principat no és res més que una comunitat autònoma d’una nació unitària que es diu Espanya. I això només es pot defensar fent ús de la mentida, de la mentida “històrica”, en aquest cas, tal com l’imperialisme espanyol ha fet des de sempre i ho segueix fent.

Sisplau, senyora Sánchez-Camacho, si té interès en saber quins són els orígens de Catalunya, recordi els seus professors d’Història blanencs, o llegeixi Josep Maria Salrach, el medievalista que tot llicenciat en Història català ha hagut de llegir obligatòriament en l’assignatura d’Història Medieval. Vostè, per parlar d’Història, allò que necessita és menys Formación del Espíritu Nacional i més Acadèmia. Li ho recomano de debò.

Serralavella, un costum oblidat de Malgrat

En aquest article volem recordar l’antic costum malgratenc i d’altres pobles del Maresme anomenat “serralavella”. El cronista malgratenc de la revista maresmenca “La Costa de Llevant” (14 de març de 1915) explicava així aquest costum (hem respectat l’ortografia pre-normativa pròpia de l’època):

“D’any en any se va perdent aquesta costúm. Consisteix ella, en anar, al ésser a mitja Quaresma, la quixalla dividida en colles y armats de fustes a les cases ahont hi há alguna dona vella y situantse en llur portal cridar serralavella, serralavella y diguent la següent estrofa o be una consemblant:

El fret es fora / serrim serrám / guardeu els cous / per un altre any.

Y aixís continuen ab actitut de serrar fins y tant que se’ls hi dona alguna fruyta com son: taronges, orellanes, figues seques etc; rompent si poden els dits cous, que no son altre cosa que olletes de terrissa plenes de foch que per escalfarse, les dones velles se posaven en mitg les cames dessota la roba.

Sols una colla n’hem vist aquest any, dedicada a tan típich sport.”

Mossèn Fèlix Paradeda també féu referència al costum de “serralavella” en el seu llibre “Proses i versos històric – folklòrics” de l’any 1929. En aquest llibre, citat per la revista “La Voz de Malgrat” (1 maig 1965), Paradeda descriu un episodi de la diada de “serralavella”, en el qual una colla de bordegassos del poble s’arribaren al mas Viader i trencaren els cous a bastonades tot cantant alguna altra cançoneta, com les dues següents:

“Serra la vella / serra l’escudella / porteu cansalada / que la serra és embossada / porteu vi / que la serra no vol seguir”.

“Serra la vella / terra d’escudella / serrem al vell / que seu a l’escambell; / avui que és dijous / mestressa porteu ous / per fer la brenada / deu-nos cansalada / i per passar el camí, / un porronet de vi”.

La Croada contra Catalunya (1285)

El rei Pere el Gran

El 1282 Pere II de Catalunya i Aragó fou coronat rei de Sicília, una illa que representava la clau de volta del comerç a la Mediterrània central, que en mans dels catalans posava en perill l’expansió mediterrània francesa. Com a conseqüència d’això, el Papa Martí IV, francès ell mateix i afecte a la casa d’Anjou, excomunicà Pere II el Gran, el rei català, i el declarà desposseït dels seus regnes, els quals haurien de passar a Carles de Valois, fill de Felip III de França.

Un gran exèrcit comandat pel rei francès en persona, el maig de 1285 travessà el Rosselló amb la connivència del rei Jaume III de Mallorca, germà del rei Pere II. De res no va servir la resistència dels rossellonesos a l’exèrcit francès, tot desobeïnt el seu monarca. Elna, al sud de Perpinyà, fou assaltada i saquejada pels invasors. Els croats van creuar el coll de Panissars i es dirigiren ràpidament cap a Girona, tot destruïnt els pobles empordanesos on passaven. Un cop davant Girona l’exèrcit francès va posar setge a la ciutat. El monarca català, forçat per les circumstàncies, va haver d’invocar l’usatge Princeps Namque, segons el qual els homes lliures havien de prendre les armes per defensar la terra quan el país era atacat. 

Finestra gòtica del Palau dels Cabrera de Blanes

Mentrestant, la flota francesa que donava suport logístic als invasors assolà tot el litoral des de Cotlliure fins a Blanes. Molts habitants d’aquesta part de la costa havien fugit cap a l’interior, deixant els pobles deshabitats, mentre que altres localitats es van retre a l’armada forana. Bernat Desclot, a la seva “Crònica” ho conta així:

“Quan los almiralls de l’armada del rei de França hagueren oït lo manament, anaren-se’n per tota la ribera, aitant com és lo castell de Coplliure entrò a Blanes, qui és prop de Barcelona huit lleugues, e anc no trobaren negun lloc qui res loes defenés, car los uns llochs trobaven desemparats, que no hi estava nengú, los altres que es retien a ells mantinent que els veïen venir, e així no els calia sinó prendre”.

Pere Català i Roca recull la referència a la destrucció de Blanes per la flota francesa. Prové de “Marca Hispanica”, una obra de Pèire de Marca: “Blanarum castrum destructum ab exerci Philippi III regis francorum”. Vicenç Coma opina que aquest “Blanarum castrum” són les muralles i fortificacions de la vila, no pas el castell de la muntanya de Sant Joan, indret on, segons aquest historiador, es refugiaren els blanencs, espaordits per la matança que els francesos van dur a terme de molts habitants de Sant Feliu de Guíxols.

El rei Pere, amb els seus cavallers i almogàvers a Panissars

La flota francesa no va arribar, però, més al sud de Blanes. Els seus almiralls no la volien separar excessivament de l’exèrcit de terra i, d’altra banda, temien l’acció de les galeres catalanes, concentrades a Barcelona. En efecte, els vaixells francesos foren atacats constantment per naus corsàries i d’aventurers de tota mena vingudes d’arreu de les terres catalanes, com la de l’alacantí Albesa. L’esquadra catalana dels barcelonins Ramon Marquet i Berenguer Mallol derrotà la francesa a la batalla de les illes Formigues, prop de Calella de Palafrugell, i poc després Roger de Llúria, amb els seus navilis, donà el cop de gràcia a l’armada invasora, de manera que l’exèrcit de terra croat quedà desproveït dels recursos que els arribaven per mar. Sembla ser que el comte francès de Foix va demanar treva a Roger de Llúria, el qual la refusà, contestant que ni els peixos no gosarien alçar-se sobre les ones si no duien a la cua l'escut dels quatre pals. 

Els francesos, aturats en el setge de Girona durant tot l’estiu del 1285, van aconseguir ocupar-la el dia 7 de setembre, però van començar a emmalaltir d’una pesta que l’imaginari popular català ha atribuït a un càstig diví. Segons diu la tradició, després que els francesos profanessin la tomba de sant Narcís van començar-ne a sortir unes mosques que contagiaren els invasors de la terrible malaltia. Fins i tot el mateix rei francès, Felip III, va ser infectat per la pestilència, morint poc temps després a Perpinyà. Les tropes croades es van veure forçades a recular cap el nord i foren totalment vençudes per un exèrcit català format principalment per almogàvers i pels mariners de la flota d’en Roger de Llúria, que els esperaven en la seva retirada al coll de Panissars.

Aquesta fou la fi de la Croada contra Catalunya.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Bassegoda Pineda, Enric “La batalla de les Illes Formigues en Desclot i Muntaner” dins Quaderns de la Selva, nº16, Santa Coloma de Farners, 2004

Català i Roca, Pere (dir.) “Els castells catalans”, volum III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1971

Coma i Soley, Vicenç “Santa María de Blanes. Palacio de los Vizcondes de Cabrera”, Barcelona, 1941

Desclot, Bernat “Crònica” (a cura de Miquel Coll i Alentorn), Edicions 62, Barcelona, 1982

Hernàndez, F. Xavier “Història militar de Catalunya”, volum II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2004