dimecres, 21 d’agost de 2013

Les revoltes de patriotes catalans contra els exèrcits espanyol i francès a principis de 1714. Primera part. (Penedès, Baix Llobregat i Lluçanès)



De vegades un passeig intranscendent et porta petites sorpreses agradables i inesperades. Una caminadeta de diumenge entre parades de llibres de segona mà em va fer caure a les meves mans tota una joia de la historiografia catalana del segle XX: “L’Onze de setembre” (1964), de Santiago Albertí, en la seva edició de 1977, un llibre que pot ser considerat el treball historiogràfic més seriós i més ben documentat que s’ha escrit sobre la Guerra de Successió i la campanya catalana de 1713-1714 fins a la dècada de 1970. Endemés, la prosa àgil, periodística, i la redacció clara i entenedora d’aquesta obra la fan molt amena per a la lectura, fins i tot per al públic en general. El llibre era de segona mà i em va costar només 3 euros, un preu econòmic molt petit per una obra d’aquesta vàlua.

Aquesta entrada del meu blog, com alguna que en vindrà després, vol donar a conèixer les revoltes populars que es van esdevenir a la Catalunya ocupada militarment pels exèrcits borbònics espanyol i francès durant la campanya catalana de 1713-1714, especialment les primeres setmanes de 1714.

Aleshores només Barcelona i Cardona eren lliures i no havien caigut encara en mans de l’invasor, que sumava més de 50.000 soldats repartits per tot el territori del Principat. Tanmateix, diverses partides de voluntaris i fusellers recorrien el país fustigant les tropes d’ocupació, mirant d’alleujar, d’aquesta faisó, el setge que patia Barcelona, impedint que encara més tropes es poguessin afegir als assetjants.

En aquest moment s’inicià la gran revolta popular contra les tropes hispano-franceses. Els nous i elevadíssims impostos decretats pels ocupants foren la guspira que va encendre el foc de la revolta d’una població civil vexada i maltractada per les tropes estrangeres. El primer poble que es va aixecar fou el penedesenc de Sant Martí Sarroca, el 4 de gener de 1714. Al crit de “Via fora lladres!”, desenes de veïns atacaren un destacament invasor que havia estat enviat al poble per cobrar uns impostos que la gent del poble es negava a pagar. El destacament, de 150 granaders, fou esborrat del mapa pels insurgents catalans, que els pararen una emboscada abans d’arribar al poble.

La revolta s’estengué també a Caldes de Montbui, on 90 dragons foren vençuts pels pagesos. El Lluçanès també s’alçà en armes contra l’invasor. Prop de Martorell els patriotes catalans venceren un destacament borbònic i després ocuparen els vells castells de Castellví de Rosanes i de Corbera de Llobregat. Eren els dies 13 i 14 de gener.

La repressió desfermada per les tropes estrangeres fou duríssima. Per castigar la revolta del Penedès. Una columna de 2500 homes manades pel brigadier Diego Gonzalez atacà Sant Quintí de Mediona, on s’hi refugiaven els revoltats. Assassinaren absolutament tothom que hi havia al poble, unes 800 persones. D’aquesta matança el duc de Pòpuli en digué el següent: “Es inexcusable aprobarla, pues la reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados”.

Després d’aquesta matança el brigadier González continuà la repressió per la zona del Llobregat. Finalment arribà, amb 2300 peons, 300 dragons a cavall i una secció d’enginyers, a la petita fortalesa de Castellví de Rosanes, que ja hem dit que havia estat ocupada per un grup de patriotes. En aquest punt, reproduïrem la descripció que fa Santiago Albertí del que allí s’esdevingué:

“Els revoltats no arribaven a la trentena, i els acompànyaven les famílies, que els seguiren per por de les represàlies. Poc imposats per tan galdós adversari, els filipistes atacaren sense cap precaució. Foren rebutjats molt durament, ja que dones i infants prengueren les armes sobreres i llançaren grosses pedres sobre els qui volien forçar la porta. Encegats pel fracàs, els assaltants feren una nova envestida, més desmanyotada que la precedent, amb un altre desastre encara pitjor. Perderen en total 360 homes entre ferits i morts, comptant als darrers el tinent coronel del regiment de Guadalajara. González ordenà als minadors que arrambessin càrregues explosives als murs, però els especialistes exigiren preparació artillera. El brigadier demanà canons. No calgueren. A la nit del 23 de gener, els 64 defensors que podien caminar, d’ambdós sexes i de totes edats, es despenjaren pel cingle que flanquejava el castell. Un home, tres dones i un infant s’hi estimbaren. Els altres aconseguiren escapar. A mitja hora de marxa, els fugitius trobaren un petit destacament de tropa regular que els enviava Manuel Desvalls, des de Cardona! El grup, organitzada també l’evacuació del castell de Corbera abans que González l’ataqués, s’allunyà de la zona. Tanmateix els catalans s’empararien encara d’una altra vella fortalesa, la de Castellbell, i s’hi mantindrien sense ser atacats. Els borbònics preferiren de moment no enfrontar-se amb aquesta posició, d’accés bastant difícil. Així sorgí un nou petit nucli de resistència estable, que seria curiosament mantingut fins a la fi de la guerra”.

Properament parlaré dels combats d’Arbúcies i Balsareny i d’altres enfrontaments militars esdevinguts fora del setge de Barcelona aquelles primeres setmanes de 1714.

Honor i glòria als màrtirs que es sacrificaren per la llibertat de la Nació Catalana!

La primera de les fortaleses que es poden veure és la de Castellbell, mentre que la segona és Cardona. La darrera de les imatges es correspon amb una vista de l'anterior del castell de Cardona.