divendres, 30 d’agost de 2013

Les revoltes de patriotes catalans contra els exèrcits espanyol i francès a principis de 1714. Segona part.



Continuem la narració d’aquestes revoltes populars patriòtiques, sempre segons en Santiago Albertí (pàgines 202-205).

De resultes de la revolta, el general Bracamonte, que comandava les forces  espanyoles que es trobaven a Vic, sol·licità el reforç de més tropes. Tropes valones integrades a l’exèrcit espanyol i d’espanyoles pròpiament dites (uns 750 homes en total) anaren cap a Vic, passant per les Guilleries. El 12 de gener feren nit a Arbúcies, on violentaren la població civil. A la nit, alguns arbuciencs sortiren sense ser vistos del poble per demanar ajut a la gent de Sant Hilari, Espinelves i Viladrau. Aquí reproduïrem el relat de Santiago Albertí:

“El dia 13, a les vuit del matí, sortí del poble la columna borbònica. No trigà a caure en una catastròfica emboscada. Cano i Franclieu se n’escaparen, només amb 200 homes, i hagueren de fugir cap a Hostalric. De les 550 baixes, la majoria foren presoners. Una part d’aquests fou enviada al castell de Montesquiu, ja en mans dels revoltats, que els passarien a Cardona. La resta fou retinguda a Arbúcies. És curiós que, de les sis banderes capturades, els arbuciencs en trameteren una a cada un dels pobles que col·laboraren en l’acció. Un nucli dels aixecats ja no tornà a casa. Esteve de la Creu [que, segons Santiago Albertí, fou el cervell d’aquesta acció, el qual era un oficial català del regiment de Sant Jaume que havia estat deixat a Arbúcies pel marquès del Poal per preparar possibles revoltes contra els ocupants] se l’endugué en armes cap al Maresme”.

Dos dies abans, les tropes catalanes dirigides pel sotsveguer del Lluçanès, Prats, forçaren la rendició a Balsareny de més de 600 soldats del regiment espanyol de León, comandats pel coronel Palomino. Els presoners van ser duts a Cardona.

Aquí reprendrem el relat de Santiago Albertí, en el capítol titulat “La lluita al Solsonès”.

“Manava les forces borbòniques en aquesta comarca, que eren les que es dreçaven contra Cardona, el general Vallejo, militar expert i acostumat a les operacions de guerrilles. Comptava, per raó de la proximitat de Cardona, amb efectius molt importants, encara que bastant escampats per assegurar un bon bloqueig del nucli occidental de la resistència catalana. Vallejo no pogué complir en tot cas les ordres rebudes de socórrer Bracamonte, perquè ell mateix es trobava en situació compromesa. Els revoltats, als quals Manuel Desvalls trameté de seguida pólvora, bales i armes, bloquejaren Solsona i Oliana, bateren els camins de Manresa i anorrearen els grups d’ocupació per la part de la Ribera Salada. Un comboi de socors tramès per Cervera resultaria destrossat. La ruta de Berga fou també interceptada.

Abans que res, Vallejo tractà de salvar Palomino, que era dels seus. Llançà a Balsareny dues columnes, manades respectives pel català Marimon, que havia fet la guerra amb Felip V, i pel brigadier Escalera. Aquest darrer arribà tard per ben poc, i es desvià cap a Sallent. Marimon, que venia amb un regiment de dragons, fou tallat per la petita força del marquès del Poal, en campanya i sostenint l’alçament. El botifler sofrí 80 baixes i anà, rebutjat, a reunir-se amb Escalera a Sallent. Tots plegats incendiaren la vila abans d’anar-se’n. Es veu que encara hi restava alguna cosa de la crema organitzada per Armendáriz cinc mesos enrere.

Vallejo, novament reforçat per Marimon i poc després per Escalera, esbandí els revoltats de la rodalia de Solsona i anà a socórrer Oliana, on el brigadier Areizaga es trobava a punt de cedir. Trencà a temps el cercle, però féu abandonar la vila enduent-se la guarnició, insegur de sostenir-s’hi en un futur. L’alçament en aquesta zona sembla haver estat molt enèrgic. Vallejo féu cremar Peramola, considerada el bressol comarcal de la rebel·lió, passà a sang i foc tota la Ribera Salada, féu operacions de neteja prop de Ponts i de Manresa, i tornà finalment cap al nord, burxant pel camí de Berga”.

Tanmateix, la resistència catalana havia de continuar.

La primera fotografia correspon a Arbúcies, la segona a Solsona i la tercera és un paisatge del Solsonès que de ben segur va ser testimoni dels fets esdevinguts.