Un cop a
Montgrony, i després de dutxar-me i canviar-me a l’habitació que tenia
reservada a l’hostatgeria, em vaig passejar uns moments per l’interior de
l’edifici. Tot ell és ple de referències a la marededéu, a les llegendes que hi
estan relacionades i d’elements decoratius amb motius patriòtics. El mite
fundacional de n’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama hi és ben present.
Vull mencionar una pica de pedra, que em va semblar força antiga, presidida per
un mosaic amb un dibuix de la marededéu de Montgrony; unes cadires de fusta
indubtablement antigues, de ben segur de finals del segle XIX o principis del
XX (en plena Renaixença), amb un escut de Catalunya ben visible afaiçonat amb
destresa a la fusta; unes pintures que representaven els Nou Barons de la
Fama...
Aquí explicaré,
tot i que força resumidament, la llegenda de n’Otger Cataló i els Nou Barons de
la Fama. N’Otger Cataló era un guerrer cristià nòrdic que, després d’una dura
batalla contra els sarraïns, es va amagar, malferit, als boscos de Montgrony.
Allí, guarit gràcies a les atencions del seu gos gànguil, n’Otger va fer sonar
el seu corn de caça a tall de crida. El gos gànguil va anar a cercar el primer
home que havia escoltat la crida de n’Otger. Aquest home es dedicà a recercar
tots els senyors de la terra per comunicar-los la crida de n’Otger. Calia
tornar a lluitar contra els sarraïns per reconquerir el país. Els nou
principals barons de la terra acudiren a la crida: Galceran de Cervelló, Bernat
Roger d’Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera,
Galceran de Pinós, Bernat d’Anglesola, Guerau d’Alemany i Hug de Mataplana.
Aquest fou l’inici de la reconquesta i el nou país prendria el nom de n’Otger
Cataló: Catalunya. La llegenda, molt antiga, fou reelaborada a la Renaixença.
Després d’aquest
incís continuaré amb la narració del meu viatge. Tot seguit, després d’haver-me
dutxat i canviat, vaig sortir i em vaig asseure, tot prenent un refresc, a la
terrassa del santuari, amb unes vistes excepcionals de la vall que s’estén als
seus peus. Des d’aquí es pot contemplar el poble de Gombrèn i en la llunyania
s’albira el castell de Mataplana, al costat de la carretera que va cap a
Castellar de n’Hug i un bé de Déu de muntanyes que arriben fins a l’horitzó,
les més properes de les quals, més al sud de Montgrony, els rasos de Tubau.
Aquí dalt les vistes són espectaculars i el silenci que hi regna corprenedor,
pregon, pur. Només el trenca la piuladissa dels ocells i els esquellerincs dels
esquellots de les vaques que pasturen per aquestes muntanyes.
A l’esquerra de
l’hostatgeria hi ha una escala que puja muntanya amunt, i cap allí em vaig
enfilar. Després de 63 graons, a mig camí d’aquestes escales, hi ha
l’ermita-cova de la marededéu (Santa Maria de Montgrony), construïda a recés de
la roca de la muntanya entre 1650 i 1652. La imatge de la marededéu es troba
protegida per una reixa de ferro forjat, datada l’any 1702, que conté la
següent inscripció gravada en el ferro i escrita, d’una banda, en un castellà
molt macarrònic, passat pel sedàs del català i, de l’altra, en el català de
l’època:
“Yesus. Mui
malamente eria qualquier que a i pasay e que por descuido dexare de desir Ave
Maria sin pecado consebida. / Se a feta la present obra sen obrer Pera
Capdevila y feta per Ioan Amils, ferrer de Gombrèn, y Eudalt Amils, fadrí
ferrer, a fet lo escrit l’ain 1702, essent reverent Eudalt Serradell, prevera”.
Sembla que la
marededéu (una marededéu negra, per cert), no és la original que fou trobada en aquests
verals en època medieval. L’original, que ja havia estat modificada
anteriorment, però, s’havia perdut en un incendi l’any 1892.
Després de
visitar la cova-ermita vaig seguir pujant les escales, que porten a l’església
de Sant Pere de Montgrony, que es troba just a sobre de la hostatgeria. Un xic
més amunt de la cova-ermita de Santa Maria, i barrant l’accés a Sant Pere, a
mig camí dels 77 graons restants, hi ha una altra porta i reixa de ferro forjat
amb aquesta inscripció: “Se construí escala y porta 1881”. Tanmateix, la
llegenda conta que aquestes escales foren manades fer en els llunyans temps
medievals pel comte Arnau en persona.
Un cop a dalt
vaig contemplar una bella estona el temple de Sant Pere de Montgrony, del qual
en parlaré més endavant.
Ja era l’hora de
sopar i, després de fer un bon àpat me’n vaig anar a dormir a la meva
habitació. Vull afegir que els preus de la mitja pensió de la hostatgeria són
molt i molt ajustats, una relació qualitat-preu molt bona, molt i molt bé de
preu. Un motiu més per venir-hi a passar uns dies.
L’endemà, després
d’esmorzar, en Paco, el senyor que porta l’hostatgeria, em va dir que si volia
visitar l’església de Sant Pere, me’n deixaria la clau i així ho va fer.
Després de pujar els 140 graons fins a dalt vaig poder tornar a contemplar
l’església. Sant Pere de Montgrony és una església romànica, la qual és citada
per primer cop a la documentació l’any 899. Era el centre de la parròquia
homònima, un poblet del qual, avui en dia, no en resta ni una sola pedra
visible, un poble que es devia trobar al voltant de l’església.
Vaig entrar a
l’església i vaig poder contemplar la gran creu de fusta que presideix l’altar,
així com la imatge de sant Pere, situada en una absidiola a mà esquerra del
temple. A l’absidiola de la dreta hi ha una imatge de la Mare de Déu de la
Llet, i al costat d’aquesta escultura hi ha un vitrall que representa aquesta
mateixa marededéu.
La sensació de
grandesa i alhora de soledat que es pot percebre tan a dins coma fora de
l’església de Sant Pere de Montgrony és difícil de descriure. La grandesa,
l’enormitat i la bellesa del món t’envolta per totes bandes i t’aclapara. Te
n’adones que aquestes imponents muntanyes, aquestes ermites i esglésies
venerables i gairebé tel·lúriques, que foren afaiçonades per les mans dels
nostres avantpassats, tanmateix, existeixen, i les tenim molt més a la vora del
que ens pensem.
A 1500 metres
d’alçada, sol en aquesta església enmig de la muntanya, amb els rasos de Tubau
a davant meu, i amb els cims de les muntanyes on em trobo un xic més amunt,
sembla mentida que aquí, fa centenars d’anys, al voltant d’aquesta esglesiola,
hi hagués hagut un poblet, una petita comunitat muntanyenca que va desaparèixer
fa centúries, quan la nostra pàtria encara era lliure.
A la tarda, i
gràcies a l’amabilitat d’en Paco, l’encarregat del negoci de l’hostatgeria, he
visitat el Centre d’Interpretació Montgrony Any Zero, que hi ha en les antigues
dependències on hi vivia el mossèn del santuari. El Centre ens explica,
mitjançant la tecnologia audiovisual més avançada, les històries i les
llegendes d’aquesta part del Pirineu, la història i la llegenda que ha forjat
la nostra identitat cultural i nacional, els indrets que mossèn Cinto Verdaguer
va definir com “lo rovell de l’ou de Catalunya”. Aquest Centre d’Interpretació
que, segons en Paco mateix, és infrautilitzat. I sembla mentida. Tots els
centres escolars del país l’haurien de visitar. Els nens i nenes catalans tenen
dret a conèixer la història i la identitat del seu país i els seus mestres
tenen el deure de fer-los-la conèixer. La veritable història de Catalunya, la
de la Catalunya que va néixer fa més de mil anys en aquestes comarques
pirinenques, no pas la Catalunya autonòmica que ens han fet creure que té els
seus inicis després de la mort de Franco.
Continuarà...
La marededéu de Santa Maria de Montgrony
L'església de Sant Pere de Montgrony
L'ermita de Santa Maria de Montgrony
Un mosaic de la marededéu que es pot veure dins de la hostatgeria.
Sant Pere de Montgrony
La reixa metàl·lica que hi ha part damunt l'ermita de Santa Maria de Montgrony
Santa Maria de Montgrony entre boires
3 comentaris:
Benvolgut,
M'ha agradat molt llegir el seu blog. M'ha ajudat a coneixer una mica més el meu poble, ja que jo sóc de Gombrèn. La sensació es que es van "invertir"molts diners en un centre de interpretació que poca gent sap que existeix.
Bé, en tot cas reitero el meu agraïment per parlar d' un dels llocs mes bonics de Catalunya i a l'hora tant desconeguts.
Benvolgut,
M'ha agradat molt llegir el seu blog. M'ha ajudat a coneixer una mica més el meu poble, ja que jo sóc de Gombrèn. La sensació es que es van "invertir"molts diners en un centre de interpretació que poca gent sap que existeix.
Bé, en tot cas reitero el meu agraïment per parlar d' un dels llocs mes bonics de Catalunya i a l'hora tant desconeguts.
Gràcies pel seu comentari. M'alegro que l'article hagi servit per ajudar a donar a conèixer Gombrèn.
Publica un comentari a l'entrada