Viatge als orígens de la nació. Montgrony. Any zero. Segona part: Montgrony

Un cop a Montgrony, i després de dutxar-me i canviar-me a l’habitació que tenia reservada a l’hostatgeria, em vaig passejar uns moments per l’interior de l’edifici. Tot ell és ple de referències a la marededéu, a les llegendes que hi estan relacionades i d’elements decoratius amb motius patriòtics. El mite fundacional de n’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama hi és ben present. Vull mencionar una pica de pedra, que em va semblar força antiga, presidida per un mosaic amb un dibuix de la marededéu de Montgrony; unes cadires de fusta indubtablement antigues, de ben segur de finals del segle XIX o principis del XX (en plena Renaixença), amb un escut de Catalunya ben visible afaiçonat amb destresa a la fusta; unes pintures que representaven els Nou Barons de la Fama...

Aquí explicaré, tot i que força resumidament, la llegenda de n’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama. N’Otger Cataló era un guerrer cristià nòrdic que, després d’una dura batalla contra els sarraïns, es va amagar, malferit, als boscos de Montgrony. Allí, guarit gràcies a les atencions del seu gos gànguil, n’Otger va fer sonar el seu corn de caça a tall de crida. El gos gànguil va anar a cercar el primer home que havia escoltat la crida de n’Otger. Aquest home es dedicà a recercar tots els senyors de la terra per comunicar-los la crida de n’Otger. Calia tornar a lluitar contra els sarraïns per reconquerir el país. Els nou principals barons de la terra acudiren a la crida: Galceran de Cervelló, Bernat Roger d’Erill, Gispert de Ribelles, Dapifer de Montcada, Galceran de Cervera, Galceran de Pinós, Bernat d’Anglesola, Guerau d’Alemany i Hug de Mataplana. Aquest fou l’inici de la reconquesta i el nou país prendria el nom de n’Otger Cataló: Catalunya. La llegenda, molt antiga, fou reelaborada a la Renaixença.

Després d’aquest incís continuaré amb la narració del meu viatge. Tot seguit, després d’haver-me dutxat i canviat, vaig sortir i em vaig asseure, tot prenent un refresc, a la terrassa del santuari, amb unes vistes excepcionals de la vall que s’estén als seus peus. Des d’aquí es pot contemplar el poble de Gombrèn i en la llunyania s’albira el castell de Mataplana, al costat de la carretera que va cap a Castellar de n’Hug i un bé de Déu de muntanyes que arriben fins a l’horitzó, les més properes de les quals, més al sud de Montgrony, els rasos de Tubau. Aquí dalt les vistes són espectaculars i el silenci que hi regna corprenedor, pregon, pur. Només el trenca la piuladissa dels ocells i els esquellerincs dels esquellots de les vaques que pasturen per aquestes muntanyes.

A l’esquerra de l’hostatgeria hi ha una escala que puja muntanya amunt, i cap allí em vaig enfilar. Després de 63 graons, a mig camí d’aquestes escales, hi ha l’ermita-cova de la marededéu (Santa Maria de Montgrony), construïda a recés de la roca de la muntanya entre 1650 i 1652. La imatge de la marededéu es troba protegida per una reixa de ferro forjat, datada l’any 1702, que conté la següent inscripció gravada en el ferro i escrita, d’una banda, en un castellà molt macarrònic, passat pel sedàs del català i, de l’altra, en el català de l’època:

“Yesus. Mui malamente eria qualquier que a i pasay e que por descuido dexare de desir Ave Maria sin pecado consebida. / Se a feta la present obra sen obrer Pera Capdevila y feta per Ioan Amils, ferrer de Gombrèn, y Eudalt Amils, fadrí ferrer, a fet lo escrit l’ain 1702, essent reverent Eudalt Serradell, prevera”.

Sembla que la marededéu (una marededéu negra, per cert),  no és la original que fou trobada en aquests verals en època medieval. L’original, que ja havia estat modificada anteriorment, però, s’havia perdut en un incendi l’any 1892.

Després de visitar la cova-ermita vaig seguir pujant les escales, que porten a l’església de Sant Pere de Montgrony, que es troba just a sobre de la hostatgeria. Un xic més amunt de la cova-ermita de Santa Maria, i barrant l’accés a Sant Pere, a mig camí dels 77 graons restants, hi ha una altra porta i reixa de ferro forjat amb aquesta inscripció: “Se construí escala y porta 1881”. Tanmateix, la llegenda conta que aquestes escales foren manades fer en els llunyans temps medievals pel comte Arnau en persona. 

Un cop a dalt vaig contemplar una bella estona el temple de Sant Pere de Montgrony, del qual en parlaré més endavant.

Ja era l’hora de sopar i, després de fer un bon àpat me’n vaig anar a dormir a la meva habitació. Vull afegir que els preus de la mitja pensió de la hostatgeria són molt i molt ajustats, una relació qualitat-preu molt bona, molt i molt bé de preu. Un motiu més per venir-hi a passar uns dies.

L’endemà, després d’esmorzar, en Paco, el senyor que porta l’hostatgeria, em va dir que si volia visitar l’església de Sant Pere, me’n deixaria la clau i així ho va fer. Després de pujar els 140 graons fins a dalt vaig poder tornar a contemplar l’església. Sant Pere de Montgrony és una església romànica, la qual és citada per primer cop a la documentació l’any 899. Era el centre de la parròquia homònima, un poblet del qual, avui en dia, no en resta ni una sola pedra visible, un poble que es devia trobar al voltant de l’església. 

Vaig entrar a l’església i vaig poder contemplar la gran creu de fusta que presideix l’altar, així com la imatge de sant Pere, situada en una absidiola a mà esquerra del temple. A l’absidiola de la dreta hi ha una imatge de la Mare de Déu de la Llet, i al costat d’aquesta escultura hi ha un vitrall que representa aquesta mateixa marededéu. 

La sensació de grandesa i alhora de soledat que es pot percebre tan a dins coma fora de l’església de Sant Pere de Montgrony és difícil de descriure. La grandesa, l’enormitat i la bellesa del món t’envolta per totes bandes i t’aclapara. Te n’adones que aquestes imponents muntanyes, aquestes ermites i esglésies venerables i gairebé tel·lúriques, que foren afaiçonades per les mans dels nostres avantpassats, tanmateix, existeixen, i les tenim molt més a la vora del que ens pensem. 

A 1500 metres d’alçada, sol en aquesta església enmig de la muntanya, amb els rasos de Tubau a davant meu, i amb els cims de les muntanyes on em trobo un xic més amunt, sembla mentida que aquí, fa centenars d’anys, al voltant d’aquesta esglesiola, hi hagués hagut un poblet, una petita comunitat muntanyenca que va desaparèixer fa centúries, quan la nostra pàtria encara era lliure.

A la tarda, i gràcies a l’amabilitat d’en Paco, l’encarregat del negoci de l’hostatgeria, he visitat el Centre d’Interpretació Montgrony Any Zero, que hi ha en les antigues dependències on hi vivia el mossèn del santuari. El Centre ens explica, mitjançant la tecnologia audiovisual més avançada, les històries i les llegendes d’aquesta part del Pirineu, la història i la llegenda que ha forjat la nostra identitat cultural i nacional, els indrets que mossèn Cinto Verdaguer va definir com “lo rovell de l’ou de Catalunya”. Aquest Centre d’Interpretació que, segons en Paco mateix, és infrautilitzat. I sembla mentida. Tots els centres escolars del país l’haurien de visitar. Els nens i nenes catalans tenen dret a conèixer la història i la identitat del seu país i els seus mestres tenen el deure de fer-los-la conèixer. La veritable història de Catalunya, la de la Catalunya que va néixer fa més de mil anys en aquestes comarques pirinenques, no pas la Catalunya autonòmica que ens han fet creure que té els seus inicis després de la mort de Franco.

Continuarà...

                                           
                                               La marededéu de Santa Maria de Montgrony

                                                   

                                                   L'església de Sant Pere de Montgrony

L'ermita de Santa Maria de Montgrony

                            Un mosaic de la marededéu que es pot veure dins de la hostatgeria.

                                                            Sant Pere de Montgrony

                      La reixa metàl·lica que hi ha part damunt l'ermita de Santa Maria de Montgrony

                                                    Santa Maria de Montgrony entre boires